09 de setembre de 2011
09.09.2011
Opinió

Projectar el futur

«Preparar projectes, encarregar-ne, no és mai una despesa inútil»

09.09.2011 | 16:11

«Preparar projectes, encarregar-ne, no és mai una despesa inútil. És més aviat una mostra de bona administració. És el camí que assegura que un municipi no es perd en la dinàmica estricta del dia a dia»

Recordo perfectament la penúria econòmica municipal de l'any 1979. Potser mai més la situació de les finances dels ajuntaments no ha sigut tan precària. Podem perfectament generalitzar. Però també podem agafar-nos a l'exemple concret de la ciutat de Girona. L'Ajuntament de Girona (en aquells moments Girona, Salt i Sarrià) pagava les factures a gairebé dos anys, tenia un pressupost anual que amb prou feines superava els sis-cents milions de pessetes i tenia aprovat, per si s'esqueia l'oportunitat, un pressupost de liquidació de deutes de més de dos-cents milions de pessetes. Cap entitat bancària no donava crèdit a l'Ajuntament i l'únic camí farcit de dificultats i d'obstacles era anar a buscar diners al Banc de Crèdit Local, que sovint els denegava i quan els atorgava ho feia amb compta-gotes.
L'aprovació amb caràcter general de dos crèdits successius de liquidació de deutes i la millora, també successiva, de la fiscalitat municipal van posar les bases del redreçament de la situació. És veritat que en aquella època es feia la distinció, més endavant eliminada per llei, entre l'anomenat pressupost ordinari i els pressupostos extraordinaris d'inversions. La diferenciació tenia molts inconvenients, però també tenia un cert avantatge. Els ingressos ordinaris anuals es feien servir per atendre les despeses ordinàries de l'any, i les despeses d'inversió s'acostumaven a finançar amb crèdits, les anualitats dels quals també es carregaven al pressupost ordinari. Però de moment, la distinció afavoria una certa idea del pressupost que portava a despendre en la normalitat anual els ingressos habituals de l'any. Si hi havia ingressos extraordinaris o conjunturals no es podien destinar a consolidar despesa corrent. Ingressos fixos, despesa fixa, ingressos variables, despesa variable. És molt elemental, però ajuda a entendre la forma d'encarar la problemàtica extrema en els anys més inicials de la democràcia municipal.
És en aquest context que vam aprendre una manera de fer que atorgava una gran prioritat al manteniment, a la rehabilitació, i a la reflexió i preparació del futur. Es tractava, en primer lloc, de tenir cura del patrimoni públic col·lectiu amb criteris de manteniment. Netejar, pintar, sanejar, ordenar, regular, renovar, refer, reforçar, posar en valor el que ja es tenia. Fer evident el que no sempre era evident. Fer visible allò que sovint semblava invisible. Acabar el que estava començat. La conservació com a primer criteri de bona economia i de bona gestió. En segon lloc, rehabilitar en un sentit més ampli. Recuperar el que es podia perdre; refer teulades, arreglar canals, restaurar documents, replantar arbres morts, plantar-ne de nous. I, finalment, planificar i projectar el futur. Per exemple, l'elaboració immediata del Pla especial del Barri Vell, vist ara amb perspectiva, va atorgar a la ciutat de Girona una prima de situació, un avantatge d'anticipació, una cronologia de privilegi en la comparació amb la majoria dels altres grans centres històrics de Catalunya.
La idea de tenir projectes a les prestatgeries, de tenir carpetes plenes i tramitades era una idea obsessiva. L'horror al buit, a no tenir projectes, ens movia a encarregar més projectes dels que realment es podien pagar i fer. Es tractava de tenir sempre a punt una cartera de projectes. Estar preparat per quan arribés el moment. Vam aprendre ràpid que si no hi havia projectes no es podien demanar subvencions. Que si hi havia partides sobrants en els pressupostos de l'Estat o de la Generalitat l'única manera de desviar-ne una part cap a Girona era estar preparat per demanar-ho. De la mateixa manera que només es podien gastar els ingressos extres que es podien produir per una millora de la conjuntura que, efectivament, va arribar si es disposava d'aquesta cartera de projectes. La lliçó és clara. En temps de penúria s'ha de fer córrer la imaginació, s'ha de preparar el futur, s'ha de preveure el que ara sembla impossible i pot esdevenir possible.
Preparar projectes, encarregar-ne, no és mai una despesa inútil. És més aviat una mostra de bona administració. És el camí que assegura que un municipi no es perd en la dinàmica estricta del dia a dia. Sinó que combina aquesta atenció acuradíssima a l'estricta quotidianitat amb la preocupació pels grans reptes del futur. Per aquest camí va ser possible que primer es dibuixés una realitat ideal i que, a poc a poc, aquesta realitat ideal esdevingués tangible, palpable. Els pavellons, els centres cívics, els teatres, els auditoris, els palaus firals, els parcs, les biblioteques, els museus, els arxius naixien d'una planificació que permetia obtenir primer el sòl, necessari per als equipaments, i després els diners necessaris per a la realització dels equipaments. No fa gaire, per exemple, s'ha explicat com els ingressos de l'Auditori han superat ja la inversió. Si d'aquesta inversió en descomptéssim les parts que van ser aportacions d'altres administracions, el rendiment de l'Auditori que no tothom veia clar seria encara molt més evident.
Aquest conjunt de reflexions servirien ara, a tall d'exemple, per a les dificultats actuals a l'hora de construir el nou hospital Trueta o a l'hora de dotar la ciutat d'un centre d'art contemporani. És evident que ara és el moment de parar i respirar fons. Però és també molt evident que per quan s'hagi superat la crisi i tornin els temps millors s'ha d'estar preparat i s'ha d'haver prioritzat, planificat i projectat per no perdre ni un minut d'ambició i per no deixar passar les oportunitats que sovint només passen per davant nostre una sola vegada.
En definitiva, ara és hora de fer treballar la intel·ligència, el coneixement i la sensibilitat per després recollir els fruits tangibles de la reflexió prèvia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook