Aquesta setmana he rebut la visita d'un enginyer mexicà. El seu viatge per Espanya ha de servir per trobar idees tecnològiques per fer inversions a la fàbrica de paper on treballa. Em va explicar que fins fa pocs mesos la seva empresa no podia competir en preus amb el paper que els arribava d'Estats Units però que la devaluació del peso mexicano els ha permès retrobar la competitivitat que ara aprofiten per invertir, augmentant la producció, millorant la qualitat i disminuint el consum energètic i d'aigua. Tot un clàssic de l'economia: la devaluació de la moneda.

Portem mesos immersos en els problemes de les finances públiques i no ens adonem que la situació no es podrà resoldre fins que l'economia torni a créixer. El problema només s'arreglarà quan es resolguin els vectors que van portar a la crisi, que són majoritàriament dos: la pèrdua de riquesa per transferència de llocs de treball a la Xina i la derivada de l'augment dels preus del petroli. Cal actuar en ambdós factors juntament per resoldre la situació, cosa que una devaluació de l'euro en un 30 o 40% arreglaria de forma immediata, tal com ha passat a Mèxic o com també està passant a Estats Units o a Anglaterra.

En el seminari que vaig anar fa una setmana a Alsàcia em van explicar la manera com una empresa xinesa va comprar una gran màquina de paper. La màquina, d'un valor de cap a 300 milions d'euros, la venia una multinacional finlandesa (amb 29.000 treballadors) a una gran empresa xinesa en expansió. M'explicaven que després de molts mesos de negociació va arribar el dia de la signatura del contracte, en la qual participaria el president de la companyia. Quan aquest va arribar, va llegir el contracte i va començar a parlar amb els seus enginyers xinesos. Al cap d'una estona, es van dirigir als negociadors finlandesos i els van preguntar, "...i si en lloc d'una màquina són dues, quin preu serà?". Caram!, l'equip de finlandesos comencen a fer números, a telefonar als seus col·legues de Finlàndia i unes hores més tard presenten la seva nova oferta per dues grans màquines. El president llegeix la nova oferta i diu "...i si en lloc de dues màquines són tres?" I així va ser, van comprar tres de les màquines més grans que es poden construir. Això no ho pot fer cap altra empresa del món, només ho pot fer una empresa que té al seu darrere tota la capacitat financera de l'estat.

Xina és un país amb un capitalisme dirigit, fet que porta a que les seves actuacions siguin tan contundents que fan que sovint dominin el mercat on es posen. Malauradament s'han posat en el mercat del paper, i han esborrat d'un plegat tot el mercat de paper estucat mundial.

La Xina deté 3.800.000 milions de dòlars en reserves, mentre que la Unió Europea en té 886.000 milions i els Estats Units 142.900 milions. El balanç del compte corrent de Xina és de 272.500 milions de dòlars, mentre que el dèficit de l'Europa de l'euro és de -5.580 milions de dòlars. La Xina ven a Europa 383.000 milions d'euros, mentre que Europa ven a Xina 153.000 milions d'euros, amb un saldo comercial a favor de la Xina de 230.000 milions d'euros. Aquest balanç negatiu significa que més de 2,5 milions de llocs de treball han anat d'aquí a allà amb les ?prestacions de l'estat de benestar incloses. Qualsevol mecanisme financer mínimament elàstic hauria corregit aquesta diferència fent pujar el valor del iuan xinès i fent baixar l'euro, però no, això no passa, la qual cosa afecta i comprimeix cada vegada més l'economia de l'eurozona.

Se'm fa difícil entendre l'ordre mundial en el sistema de canvis de monedes, sobretot la raó per la qual es permet que la Xina continuï impune amb una moneda tan devaluada tenint els resultats de reserves i superàvit comercial que té. Però tampoc entenc la política monetària de l'eurozona. Si la balança comercial del seu conjunt és negativa, per què es deixa que l'euro continuï tenint valors elevats en relació amb les monedes competidores com el iuan, el dòlar, la lliura anglesa o la corona sueca? Em temo que la resposta és la d'una visió esbiaixada per part del Banc central europeu. El conjunt dels països de l'eurozona té un dèficit comercial de -5.580 milions de dòlars, però Alemanya té un superàvit de 162.300 milions de dòlars. El problema és que el Banc central europeu només mira a Alemanya i aplica les polítiques que només convenen als alemanys. No li aniria bé a Alemanya una devaluació de l'euro? I tant!, vendrien encara més, però tenen por de la inflació que aquesta mesura comporta. Ara que el petroli ha baixat a la ratlla de 100 $/b, per causa de la baixa activitat mundial, seria una bona ocasió per devaluar l'euro fent anar la màquina que fabrica bitllets d'euro i apujant la inflació fins cap a un 4%. Els efectes serien enormes i immediats: contracció de la compra de petroli i d'altres productes provinents de fora i augment de l'activitat exportadora, cosa que equilibraria ràpidament el dèficit exterior de la zona. Auguro que, si un dia passa això, ràpidament els altres països competidors devaluaran al seu torn les seves monedes per mantenir la paritat actual i s'entrarà en una guerra de divises. Si això és així, val la pena arribar a aquest punt perquè no es pot suportar que la resta del món creixi a costa de la zona euro.

L'enginyer mexicà em va explicar que havia treballat en una fàbrica de paper tissú a Veracruz, una fàbrica que vaig visitar l'any 1978 en el viatge d'estudis que vam fer els alumnes de l'escola de Grenoble. Vaig recordar que en aquella visita vaig quedar meravellat de la tecnologia que tenia aquella fàbrica. Ara ha estat ell qui ha quedat estranyat del nivell tecnològic que ha vist en la seva visita. Només han passat 33 anys.