Dos homes, a la taula del costat, parlaven de la diferència de pes entre el text i la imatge en el disc dur de l'ordinador. Es veu que un era fotògraf i l'altre escriptor. El fotògraf es queixava de les contínues ampliacions de memòria que havia d'executar en la memòria del seu PC, a la qual cosa l'escriptor, perplex i feliç, responia que ell havia passat cinc anys amb el mateix portàtil i no n'havia omplert ni el 25%.

- És que el text a penes ocupa lloc -va sentenciar l'altre-, el text és fum.

De manera que el text és fum, em vaig dir mentre feia el primer glop al meu gintònic de mitja tarda. El text és fum. El text a penes necessita memòria, potser la memòria sigui fins i tot un destorb per al text. Precisament, estava llegint les declaracions de Mariano Rajoy sobre el recent comunicat d'ETA i em va semblar que havia donat un gir de 180 graus respecte al seu discurs anterior sobre el mateix assumpte. Ara es referia a la qüestió com un home d'Estat, signifiqui el que signifiqui ser un home d'Estat. És més, reprenia amb duresa els qui en el seu partit s'havien quedat embussats en els arguments de la setmana passada. Però els diaris a penes parlaven d'aquest canvi espectacular de posició perquè el text, en efecte, ja sigui parlat o escrit, a penes ocupa espai en la memòria. El text és fum.

Però compte amb la imatge. Figurin-se que després d'haver vist Gaddafi destrossat per les hordes, aparegués una foto del dictador libi prenent cafè l'endemà de la seva mort. Però si l'hem vist mort ahir mateix!, diríem, i no pararíem fins a trobar una explicació raonable. La imatge ocupa molt espai en la memòria. Tots tenim al cap, per exemple, el cadàver del Che Guevara, però ni idea del que es va dir llavors sobre la seva mort. Per això els americans no van publicar cap foto sobre l'ajusticiament, o el que fos allò, d'Ossama bin Laden, perquè la imatge pesa molt en la memòria. Vol dir-se que el fotògraf i l'escriptor de la taula del costat, creient parlar d'informàtica, estaven departint no obstant això de política.