Les campanes varen néixer per tocar i repicar, no pas per ser empaperades i portades als tribunals de justícia. Això ja ha succeït. En els darrers temps han sortit enemics, polèmiques, plets, fòbies que volen fer callar les veus dels bronzes. Havíem crescut entre campanades que ja les vàrem trobar empadronades a pobles i ciutats; érem educats auditivament amb el seu llenguatge de notes fixes com un gota a gota de música primària, a vegades de festa, sempre quotidiana, quarts i hores, anunciant i subratllant esdeveniments tant blancs com negres. Aleshores de la primera postguerra dels anys quaranta, després de tanta destrucció sense sentit, molts campanars buidats varen consolar el seu enyorament penjant una llanda de roda de cotxe per suplir l'absència i esperar temps millors. A la dècada dels vuitanta encara es podia veure una llanda d'aquelles al campanar de l'esglesiola romànica de Santa Cecília de Sadernes, a l'Alta Garrotxa, com un testimoni i un símbol d'una bona voluntat, tot i que la semblança entre un so i l'altre era molt difícil, com es pot suposar fàcilment.

Els gironins tenim a l'abast la màgia del so de les campanes, una riquesa de patrimoni concret, principalment al campanar de la Catedral. L'any 1926, Josep Grahit i Grau va escriure un llibre sobre les campanes de la catedral de Girona; una d'elles -explica- tenia un nom prou explicatiu, la "Bramamorts"; el text amb els seus detalls ens diu prou bé com ha canviat el ritme de la societat : "Li feien tocar 27 batallades si el moribund era un home, i 18 si era una dona: acompassades cada mig minut. A la campana li faltava un tros de bronze per una bala de la guerra del Francès. El so era horripilantment escaient, capaç de fer posar taciturn quan bogava".

Mig segle després del llibre de Grahit i Grau se'n va publicar un altre, de Josep Calzada i Oliveras, editat per la Diputació l'any 1977, quan s'havien fet les restitucions pertinents de les campanes destruïdes per la Guerra Civil. El llibre de Calzada, una gran traça divulgadora, ens transporta pels camins de la imaginació, com seria per exemple veure i escoltar les campanes que havia tingut la Torre de Carlemany; segons l'autor, eren set les campanes allà instal·lades d'acord amb les disposicions canòniques de l'època que en determinaven el nombre segons la categoria del temple; les esglésies parroquials, inferiors a catedral, podien tenir dues o tres campanes, i els oratoris i ermites, només una campana. El tema de les campanes ha prestat molt de so i ressò a la literatura amb monuments universals construïts amb lletres, des de Notre Dame de París fins a La fi del món a Girona, de Ruyra.

Ara que ens hem atrapat tocant campanes, hem de recordar que fa cosa d'una vintena d'anys es va celebrar al Barri Vell de Girona un "Concert de Campanes" únic, que va tenir una gran acceptació i èxit de públic, una mostra d'alta sensibilitat per part dels seus organitzadors. Ja tocaria repetir aquell concert memorable. Seria tot un homenatge a les veus de les campanes, ara que en algun sector social les voldrien veure ensorrades en la fluixesa del silenci. Trobant-nos dins de les Fires de Girona, on el programa tradicional dóna paraula a les campanes més nostres, cal afermar-se en el desig que puguin repicar i tritllejar per molts anys, abans que colpegi el batall d'alguna plataforma postmoderna de llepafils, melindrosos i remagrits afectats de campanofòbia.