La llei, sense que serveixi de precedent sàvia en aquest cas, prohibeix als menors votar, igual que els prohibeix comprar alcohol i tabac o jugar a les escurabutxaques. No és que els joves no tinguin prou criteri per escollir quins polítics viuran dels pressupostos i quins hauran de buscar altres martingales -poc criteri es necessita-, sinó que es tracta de protegir-los i allunyar-los d'activitats pernicioses i/o addictives (hi ha qui vota a cada elecció), com les esmentades. És pel seu bé. Pel que fa a la pornografia, així mateix vetada als menors tot i ser innòcua, obeeix a raons que també es relacionen amb la prohibició del vot: evitar que en la seva innocència arribin a creure que la vida és així de meravellosa. Els adults són diferents, a còpia de decencisos han après que tan probable és que la infermera que els atén a l'hospital dugui lligacama i se'ls fiqui al llit com que el polític que voten els representi.

Tota llei de protecció al menor és insuficient si no hi ha uns pares responsables al darrere. De res no serveix prohibir-los el vot si els pares que haurien de vetllar per la seva educació voten al seu davant. Hi ha famílies que es fan acompanyar a votar per infants -alguns gairebé de teta- que veuen com els que haurien de servir-los d'exemple introdueixen sense rubor una papereta a l'urna. I sense que la fiscalia de menors actuï. De poc em serveix endur-me els fills lluny de col·legis electorals i explicar-los que tot és una farsa si avui , a l'hora del pati, un company amb pares més irresponsables els explica vés a saber què del vot, i un altre els parla d'un país en perill, sigui Espanya per culpa d'Amaiur o Catalunya pel PP.

Dur una vida digna, ja d'adult, només és possible si de nen has après les tres regles: no cantar mai en un karaoke, no confiar mai en cap polític i no estimar mai cap país, molt menys si es diu Espanya o Catalunya. Com algú va dir -i si no, m'ho apuntin a mi-, l'única pàtria és el buit que ha deixat als llençols l'amant absent.