Seria mesquí posar pegues al rotund èxit electoral del PP -tot i que la victòria en temps d'escassetat no té el mateix gust-, però no crec ser el primer a assenyalar que s'ha produït el que s'anunciava des de fa molt: l'enfonsament del PSOE malgrat comptar amb un candidat intel·ligent i batallador com Rubalcaba i no només perquè algú havia de pagar els plats trencats de la crisi, que també. Tots els esforços condueixen a la melanconia quan no és l'hora: ni Rubalcaba ni tan sols Felipe -tornat pels llibres d'Història i pels manuals de jardineria japonesa- podien revertir les defeccions en les nombroses tropes associades al corrent principal de l'esquerra.
No hi ha cap prova clara que el matrimoni de més èxit en la política espanyola -la parella que formen la racial i sovint atrabiliària dreta i el cavaller pacient i consentidor que camina a la seva esquerra- hagi entrat en crisi irreversible, malgrat el que digui el catedràtic Ignacio Sotelo sobre clientelisme, corrupció i esgotament d'un model tan semblant al de la penúltima Restauració monàrquica. Són paral·lelismes, i ja se sap que les paral·leles només es troben en l'infinit.
El nostre secular retard en drets polítics i desenvolupament econòmic, les inversions estrangeres i, sobretot, les generoses aportacions -perquè ho van ser- d'Europa van ajornar la necessitat d'una definició del PSOE ideològicament més precisa i ara cada electorat ha tornat a casa seva i hi ha molt mussol diferent en l'ampli oliverar del Congrés, quin color. Al capdavant de la dreta no hi ha novetat, això sí que és un bloc, i encara que molts li apliquen ja a Rajoy l'apel·latiu del Breu per la impaciència i la impietat dels mercats, potser l'electorat conservador hagi arribat al grau de madura saviesa, lucidesa cínica o resignació cristiana per entendre que si la pròxima medicina ve en forma de supositori és més discret -i sobretot més digne- administrar-se'l a casa. A veure si millora el malalt.
