Segons els comentaristes polítics més afins al PSOE, el proper congrés del partit no té un guanyador clar. Si fa unes setmanes tot feia pensar que Rubalcaba tenia molts més suports que no pas Carme Chacón, ara sembla que els vots dels delegats s'estan igualant, no pas per la disputa entre els dos candidats, sinó per les baralles internes que pateixen els socialistes a la majoria de federacions. Un exemple ha estat el congrés de Sevilla en què, malgrat trobar-se a les portes de les eleccions autonòmiques, s'ha pogut consensuar in extremis una llista de consens, però amb unes ferides entre els seus integrants que tard o d'hora rebrotaran. De les cimeres a les províncies andaluses només hi ha un guanyador i aquest ha estat el popular Javier Arenas, que té tots els números per ser el proper president d'Andalusia, ateses les divisions internes del partit, que ha confós la regió amb una finca particular a causa dels anys i panys que fa que els els socialistes hi governen.

Una cosa semblant -però sense ocupar el poder- ha passat a València, o a la federació socialista madrilenya. Més que pensar en el futur secretari general del PSOE, els militants es manifestaven i votaven en clau local i preparant ja el futur de la província o l'autonomia. En aquest sentit, la majoria de secretaris federals han perdut totalment la legitimitat i seran escombrats dels seus actuals càrrecs a causa de la mala maror existent entre la militància.

Tant els equips de Rubalcaba com de Chacón s'han afanyat a proclamar-se guanyadors dels congressos del cap de semana. I això indica que poden existir uns resultats semblants als de l'anterior congrés, en el qual Zapatero contra pronòstic va guanyar Bono per un grapat de vots.

Però la situació és molt diferent, atès que en aquells moments el PSOE conservava el poder local i autonòmic, la qual cosa avui no té ni de bon tros. Possiblement serà més difícil per als socialistes gestionar l'endemà del 38è congrés que no pas les votacions.

Pot sortir de Sevilla un partit dividit i sense un lideratge fort. Rubalcaba i Chacón han estat dos ministres de Zapatero i cap dels dos representa una renovació, malgrat que qui pugui acostar-se més a aquest objectiu sigui la candidata catalana, que aposta per una gestió col·legiada i federalista davant d'un Rubalcaba que proclama més Espanya i més centralisme.

Veurem què passa en les properes hores, però sembla del tot descartada una tercera via que podria haver encapçalat l'actual alcalde de Toledo, Emiliano García-Page. La crisi del PSOE és tan profunda que fins i tot impedeix que sorgeixin noves cares que aspirin a la secretaria general i que no hagin patit el desgast dels darrers tres anys i mig de legislatura.

La travessia, en qualsevol cas, serà llarga. Tot fa pensar que el PSOE necessita temps i de ben segur que el seu futur passa per uns camins semblants als dels socialistes francesos, que abans no han trobat el seu François Hollande-que avui encapçala les enquestes davant de Sarkozy- han superat molts esculls, moltes eleccions internes i han cremat molts candidats a l'Elisi. Malgrat tot, van saber organitzar unes primàries i ara afronten una carrera que els pot portar al futur govern després de moltes legislatures d'ostracisme.

El PSOE necessita temps, paciència i cremar candidats, abans no trobin la persona que pugui substituir Mariano Rajoy a la Moncloa. El futur president socialista espanyol de ben segur avui no és a cap de les travesses que es fan a Ferraz ni a Gènova. O si no, amb el temps es veurà.