És de bojos. Un país seriós no pot quedar-se tan ample veient com els sindicats compten 400.000 persones allà on la policia només n'hi suma 30.000. La diferència és de tretze a un. Això, a Barcelona. A Madrid, de deu a un. O una de les parts no sap comptar, o no en sap cap de les dues, o s'inventen les xifres, o menteixen. Sigui quina sigui la resposta, no anem bé. Com podem confiar la defensa dels treballadors a uns sindicats que en veuen tretze on només n'hi ha un? O bé, com podem deixar la nostra seguretat i el nostre trànsit a mans d'una policia que en veu un on n'hi ha tretze? Si en una cosa tan senzilla són capaços d'errors tan monumentals, què faran amb les coses complicades?

El pitjor és que ens hi hem acostumat i ho trobem natural. Fins i tot ho derivem a matèria d'acudit, que és el que sol fer-se amb les impotències. Ens hem convertit en un país de dobles veritats, o potser mai hem deixat de ser-ho. No exigim veracitat en les informacions i llibertat en les opinions, que seria el propi d'un país civilitzat, sinó que ens apuntem a la informació esbiaixada que dóna la raó als nostres judicis previs, i prescindim de la veu discrepant. Som governamentals? Comprem els 30.000. De l'oposició? El mig milió. Durant un temps va funcionar a Barcelona un col·lectiu que mesurava concentracions amb un mètode científic; ho va deixar estar, fart dels insults dels convocants i de la indiferència de la resta de la societat.

De vegades alguns diaris fan mesuraments pel seu compte, segons fórmules ja provades en altres països, però aquestes dades només arriben als seus propis lectors. Els altres mitjans, per allò de la competència, no els tenen en compte. És llàstima. Aniria bé que els grans mitjans formessin una mena de consorci per a l'estimació objectiva de moviments de masses, que donaria una xifra irrebatible. O que tal iniciativa l'emprengués alguna gran agència de premsa; però la principal agència espanyola és de propietat estatal, i això seria suficient perquè els convocants de torn li neguessin cap credibilitat. Difícil situació. Mentrestant, què els sembla si els discrepants habituals fessin públics els seus sistemes de recompte? Perquè un sospita que es limiten al "posa-hi que està com un ou", els d'una banda, i al "posa-hi que són quatre gats", els de l'altra.