Hi ha en les imatges dels joves manifestants de València, estomacats per queixar-se, per exemple, que no tenen calefacció a les classes, un símptoma d'un poder que no accepta bé la reivindicació. Perquè aquesta és el primer pas per qüestionar decisions polítiques de llarg abast que són molt discutibles.

Vegin com s'han de sentir els auxiliars de biblioteques, també els bibliotecaris, amb la peregrina idea de la senyora Botella, alcaldessa imprevista de la capital de les Espanyes, per fer que voluntaris, de forma gratuïta, facin una feina que fins ara és remunerada i feta per professionals. No tenen aquests treballadors dret a reclamar o intentar frenar una mesura com aquesta? Tenim la temptació de solucionar les reclamacions a cop de bastó. Però això no soluciona ni gestiona un problema.

I no només és la violència més o menys explosiva en una manifestació de carrer. Nia en nosaltres un rerefons destructiu que la societat de les comunicacions potencia. Vegin les imatges gravades pel telèfon mòbil en què uns joves descerebrats colpegen éssers indefensos: imatges que van d'un telèfon a un altre. Entre rialles i exclamacions d'una classe o d'un grup d'amics que esdevé en aquells moments un clan de llops. Com acabar amb aquestes comportaments? Cal educar-nos, créixer com a individus: negar-nos a la venjança. A la crueltat. Infringim dolor volent, i sense voler, però el dolor mai genera solucions ni pau. S'han fixat que els infeliços torturats a les presons del món semblen Jesucrists postmoderns patint la crucifixió? El dolor de Síria, del Iemen, de l'Iraq, que torna des de la nit dels temps. El dolor que fa bons als dolents, perquè els redimeix; i enalteix tant als patidors, que els converteix en mites, encara que no ho siguin tant. Dins la concepció de la guerra, nia el desig de destruir i dominar a l'altre. Un altre que sempre esdevé un animal, l'esclau despullat amb bosses de plàstic al cap; potser amb cables elèctrics als braços. Humiliat per un poder incapaç de doblegar unes reivindicacions si són justes. Perquè la veritat o el mite són difícils de derrotar: són indestructibles. Si ens mirem al mirall, fixin-se bé, som tan semblants les víctimes com els botxins: podem ser les dues coses. En el nostre interior, un regust morbós, però també el desig de justícia i de denunciar i eradicar la crueltat i els comportaments violents i gratuïts: l'aspiració a ser home i dona. En unes paraules, ciutadans de ple dret.