Joan Manuel Serrat va donar-se a conèixer amb la Cançó de matinada al 1968. La primera estrofa diu així: "Ens ho ha de dir la veu tremolosa i trista d'un campanar, el cop de llum i el crit d'una garsa que ha despertat amb fam i busca entre blats i civades qualsevol cosa per omplir el pap o potser un gall que dins la cort canta. La nit és morta i ja es fa clar, la nit és morta i ja es fa clar. Mentre jo canto de matinada, la vila és adormida encara.. S'han despertat mullades les fulles del camp de alfals veí, s'espolsen l'aigua de la rosada (...) fins que les tallin d'un cop de falç. Alcen la testa mullada i fresca, per caure a terra massa temps hi ha, per caure a terra massa temps hi ha".
Estrofes d'alt voltatge poètic ingenu i descriptiu, en les quals s'esplaia amb la primera llum diürna en un llogaret rural, de pessebre, amb pastor i ramat, envoltat de camps de cereals i l'edifici més despuntat és la torre del campanar que desgrana les hores amb veu envellida i rovellada tocada amb un timbre tremolós. Una pintura literària de com albira el jorn en un poblet de silencis esquitxats amb els sons dels animals o amb el crit metàl·lic del batall; tot embolcallat dins una atmòsfera de llum natural i de colors. Un bell quadre de l'escola paisatgística d'Olot.
És una cançó costumista que explica la vida tranquil·la de la gent del camp. Un poble que és molts pobles catalans d'abans, de quan el temps anava en tartana i no en TGV; tot fluïa bé però molt a poc a poc; una hora pagesa durava més que una d'urbana i les tomates no havien perdut el gust, tot era senzill, essencial; anys després decebut el cantaautor declararia amb veu queixosa en un altre cançó: "el camp ja no és el camp, demà el cel plourà sang i el vent ho canta plorant".
Tanmateix Cançó de matinada és un estoig musical subtil, com també una percepció idíl·lica i aburgesada del món camperol, falsificadora, pensada per ser consumida per progres superficials que mai s'assabentaren de res; allà on el pagès suava resignació i sacrifici a causa de la dificultat per viure depenent del caprici de la natura, el ciutadà urbà ho enaltia amb una poètica decorativa i limitada mentre es menjava el formatge de les cabres i les verdures de l'hort. Ells veien postals de porró i fesols amb botifarra, arbres fruiters amb somriures vermells penjats a les branques, terra pentinada amb clenxes ben dibuixades després de ser llaurada, xiprers enfilats custodiant les ermites, territoris del blat ondulat per les carícies del vent, silencis llargs i rogencs als captards. Tot era poesia.
La gent agrícola i ramadera també es delien amb l'oda lírica i nostàlgica d'en Serrat, tanmateix en el 1968 s'observava la despoblació i la industrialització del camp. Fou el període històric en què es va tallar amb el passat de caresties, d'analfabetisme i de menyspreu de la dona, de viure lluny de l'escola i de l'hospital. Es va acabar amb la pobresa ancestral d'estar sotmès al caprici de la natura; la fàbrica possibilità un sou fix i un treball sota sostre. Li costà a algun pagès romandre tancat, però els avantatges compensaren la molèstia.
En aquell temps es polititzava tot exageradament, sense qüestionar si es feia el mec; es forçava la realitat amb el calçador de la política per encabir-la al desig; encalçàvem els fets atrapant-los amb sentit polític; s'embassava la realitat amb l'embut d'un únic criteri.
Així fou com un company em volia convèncer davant la meva absoluta incredulitat que la lletra d'en Serrat era un cant revolucionari carregat de continguts críptics camuflats a fi d'esquivar la censura. No acceptava que era el cant bucòlic d'un poeta emocionat que veu com el sol es lleva d'un llit d'alzines i les fulles d'alfals s'espolsen l'aigua de la rosada. No consentia que fos un text neutre, asèptic, apolític. Insistia a afirmar que Cançó de matinada era una metàfora musicalitzada contra el franquisme i aquesta era l'única lectura (així parlaven els pedants amb un to setciències). No estàvem davant d'un poema simple sinó que era el pregó d'una revolta popular imminent feta per la veu d'un campanar d'una església regida per un capellà modern, un bon cristià de base.
"La veu tremolosa i trista del campanar" del rapsoda que canta mentre la vila és adormida encara, indica el sorgiment dels primers crits dissidents que desvetllen el poble sumit i alienat en un fals somni. "Per què la veu del campanar es tremolosa i trista? Doncs perquè la gent empobrida passa por i fam i ningú al 1968 està content, en canvi els joves parisencs llencen llambordes contra la policia". És un relat esperançador que anuncia una nova albada i proclama la fi la dictadura (la nit es morta i ja es fa clar!). És una denúncia social i pinta el drama de la misèria: "velletes pansides i lúgubres, la fam de la garsa, la mula sua, el carro crida, el pastor s'exilia a unes altres pastures, el pagès porta la bossa buida; a més Serrat avisa que el camí que emprendrem cap a la llibertat és llarg, molt llarg, i no mancat d'obstacles ja que sempre apareix un botxí que talla amb un cop de falç el cap dels que alcen la testa mullada i fresca. Més clar que l'aigua".
Que ridículs som quan creiem que posseïm el monopoli de la veritat, que vanitosos; encara ara alguns tot ho filtren amb un criteri polític, sense cap altre matís, ni possibilitat d'altres interpretacions.
