El pitjor tercer món és aquell on a la manca de diners s'afegeix l'absència de dignitat, perquè allà a més de pobres són miserables. O sigui, és un lloc on el govern suplica als rics que hi vagin a invertir encara que sigui saltant-se les lleis.

Sheldon Adelson no sabia on construir Eurovegas i va preguntar quins eren els països més pobres d'Europa. Li van donar els quatre noms que tots sabem, i després va preguntar: "De tots aquests, quins són els més burros?". I ja el tenim aquí, reclamant -amb beneplàcit del govern!- no pagar seguretat social ni impostos, eliminar convenis col·lectius, permetre que als casinos s'hi fumi i hi entrin menors i ludòpates i -sobretot- que es canviï la llei sobre el blanqueig de diners. Es pot anunciar més clarament el que vol dur a terme entre timba i timba?

L'afer Eurovegas m'ha enxampat en plena lectura de Sangre vagabunda, el llibre amb què James Ellroy tanca la trilogia Amèrica, un retrat descarnat dels EUA dels seixanta. Tot hi fa pudor. Els polítics són corruptes, els policies criminals, i la màfia mou tots els fils, des de la venda de droga fins a col·locar presidents al país. I casinos. Si una cosa necessita el crim organitzat per blanquejar diners són complexos de casinos. Per això va néixer Las Vegas i per això s'han fet caure i s'han col·locat governs a Centreamèrica i al Carib, amb l'únic i sorollós fracàs de Cuba. Relata Ellroy que els polítics reticents als casinos van ser molt fàcils de convèncer. Rarament es va utilitzar la violència: era més efectiu un compte bancari opac i un percentatge dels beneficis, no necessàriament del 3%. No és estrany l'interès dels governants per Eurovegas, ciutat sense llei. I no dic res més, que no vull acabar al fons del mar amb els peus en un bidó de ciment.

Benvinguts al tercer món. Esperem ara que el govern dels millors convenci la Nike d'instal·lar a Catalunya una de les seves factories, i així els catalans ens podrem guanyar la vida cosint pilotes a euro la jornada.