EMiquel Molina és un home corrent. Que se sàpiga, res té a veure amb el llegendari Miguel de Molina, artista, bohemi, lliberal, el mestre de la copla de l'Espanya dels anys trenta. Va morir el 1993 a Buenos Aires exiliat, després de la persecució del règim "per homosexual i republicà".
Molina Álvarez ha recorregut món, és un home intel·ligent, irònic, escriptor ocasional de contes i de llibres i, sobretot un gran conversador.
Com una cantarella de grills la majoria d'entesos diuen que la llarga crisi ningú la podia preveure. Això és fals! L'estiu del 2003 Molina, en converses de cafè, explicava que la crisi estava a punt d'arribar. I ho argumentava amb diferents plantejaments, entre altres alertant que la part especulativa, la que no produeix, havia crescut en desmesura i posava en risc el sistema. Després dels 8 anys del rígid govern conservador del PP, el personatge fidel seguidor progressista anava més enllà en afirmar: "Tant de bo no guanyi l'esquerra, ja que com sempre ha passat històricament després els acusaran del desastre".
El profeta diu que potser ens en ?sortirem, però correm els risc imminent d'una nova patacada si no qüestionem els ?sistemes financers especulatius i, els canviem per un altre model tècnic. Seria un ?sistema amb beneficis limitats, que només permeti un regular funcionament industrial productiu. És a dir, els beneficis ?només és generarien a través del treball realitzat, en un marc més just i estable.
El sistema financer actual, segons la seva filosofia, seria comparable com un model de la nova aristocràcia. Aquesta, segles enrere, fins i tot feia trontollar la mateixa burgesia. Sense l'aristocràcia, els treballadors i els burgesos podien arribar a funcionar. Ara mateix, segurament treballadors i industrials també haurien de poder funcionar sense els mercats especulatius que tenen a la població espantada. Els financers (l'antiga aristocràcia) continuen gaudint de privilegis amb el mínim esforç. Cal la revolució? Si es produeix, millor que no sigui violenta...
El Govern del PP amb altres complicitats, aprofitant-se de la feblesa social, va prenent mesures per debilitar els pobres i enriquir els rics, amb mà dura de "llei i ordre".
Mentrestant, un vell idealista al límit de la depressió per la histèria col·lectiva, mira les muntanyes que van veure passar els personatges de l'exili. L'ecofonia permet sentir les coples de Miguel de Molina Bien pagá i Ojos verdes com un sospir de llibertat.
