Ala cantonada del despatx una parella d'emprenedors grecs acaba d'obrir un restaurant d'especialitats gregues i un espai de menjars preparats per emportar, i la veritat és que sobta que siguin els grecs els que ara s'atreveixin a donar vida a locals buits, i no deixes de tenir la sensació que han sortit del foc per caure a les brases, sense perdre l'esperança oculta que se'n puguin sortir, encara que sigui per l'acte de valentia que representa la seva iniciativa. Vés a saber el recorregut vital que han hagut de fer per arribar a recaure en aquest poble de la Costa Brava per plantar la llavor d'un futur ja prou incert per als que vivim aquí.
Em vaig recordar d'aquesta família tot veient el reportatge de diumenge de 30 minuts, a TV3, dedicat a la situació de Grècia, i a mesura que l'espai anava avançant, m'adonava de quantes similituds tenim avui dia amb els grecs i no ho dic precisament per les macroxifres sinó per les experiències personals de milers de ciutadans, des d'aquells que han vist retallat el seu sou fins a fer inviable la seva supervivència, fins a aquells altres que ja han creuat la línia vermella que separa la normalitat de la pobresa, o aquells que com els del restaurant de la cantonada, han agafat les maletes per trobar vida més enllà de les seves fronteres. No estem tan lluny del desastre grec i m'adono que aquell reportatge es podria haver fet, només canviant els noms i els cognoms, aquí a casa nostra. Les històries eren les mateixes i la realitat també.
Unes bones amigues portugueses amb què vaig coincidir aquest cap de setmana, em varen fer el seu particular reportatge del mal moment que també viu el seu país. Les experiències eren calcades i s'anaven succeint com en un mirall en el qual podies veure el mateix paisatge humà, ja sigui a Lisboa, a Atenes o a Barcelona. La llàstima és que arreu eren miralls trencats.
