En les últimes manifestacions han sortit al carrer desenes de milers de persones i hi ha convocada una vaga general, però sento un estrany gust a empantanegament, aquest ritual matutí que obliga a llançar, cada dia, noves i males notícies i, si la pròxima enquesta no em desmenteix, el PP continua sent el partit més votat. La naturalesa vírica del 15-M -creixements exponencials, extincions repentines- augura noves mogudes a les quals succeiran retorns a la vida subterrània.
Hi ha dies que sembla que Sarkozy -un tàctic indigne de França- passarà a ser un mal record i altres que semblen triomfar les tendències centrífugues de la molt atomitzada Europa, una nació feta de peces petites amb les quals els nens s'ennueguen. Espanya, Portugal, Grècia, Itàlia i Irlanda estan intervinguts pel directori europeu. Els xenòfobs i racistes somien amb restablir fronteres; els independentistes, amb crear-ne altres de noves en un sentiment a la vegada de greuge i excel·lència (pròpia) que invita a culpar els altres dels mals visibles però que, en realitat, només és una reformulació del campi qui pugui. No obstant això, mai va ser tan necessària una revolució, no la vella i definitiva, sinó una portàtil, momentània, amb minúscula, necessària com el pa que ja no arriba a totes les cases, perquè mai va perillar tant la mateixa viabilitat de l'estat de dret, dir-li del benestar seria un sarcasme.
I l'alternativa que es va consolidant no és millor: és el retorn a l'esclavisme. La dreta crescuda s'ha conformat amb acostar-se a les formes del poder dur i amb manipular imatges identitàries més antigues i brutes que la camisa d'Isabel la Catòlica, però sobre les quals manté un ferri control. L'esquerra possible s'ha refugiat en el disseny i la modernitat per no parlar de redistribució i polítiques fiscals. Fins i tot circula per aquí un manifest per la reconstrucció de la socialdemocràcia. De totes les qualitats que ens exigeix aquest moment -coratge, astúcia, obertura mental- la més important serà la paciència.
