En tota mobilització ciutadana es produeix, tristament, un vandalisme urbà atribuïble a una minoria que aprofita l'avinentesa per venjar-se d'aquell dia que el papa o la mama no li va comprar el cotxe teledirigit o la nina que volia. Acostumen a ser grupets que porten mòbils més cars que els de la majoria de manifestants, i que cremen contenidors empesos per un ressentiment d'hora del pati que té més a veure amb l'ostentació posterior que en faran als bars que no amb una voluntat real de dinamitar aquest sistema que tant critiquen però del qual, en el fons, aspiren a aprofitar-se. Aquestes explosions de violència, fonamentalment dirigides cap a mobiliari urbà i policies amb viseres, acaben malmetent la imatge pública de la protesta, que acaba reduïda, almenys pels interessats a desacreditar-la, a una excentricitat imperdonable en temps difícils. Una minoria, dèiem, però excusa suficient perquè els governants de mà dura vehiculin el vandalisme a benefici propi. Ara resulta que el Govern de Catalunya (el mateix que li va riure la gràcia al de Madrid, aquest que està lluny o a prop segons convingui, quan va parlar de regular el dret a vaga) es planteja "restringir el dret a reunió". Més enllà que la paraula "restringir" fa autèntica por en boca d'alguns, aquí la pregunta a fer és què entenen ells per "reunió". Una reunió és, per exemple, un comiat de solter, una festa de disfresses i les misses, que a més són litúrgies de fidelitat descendent. També són reunions el que fan els nostàlgics del franquisme cada 12 d'octubre, els casals d'estiu i els clubs de lectura. Fins i tot ho són les del Consell Executiu, per més que costi entendre què fan tantes hores asseguts en aquelles cadires. Per tant, ja que la política s'edifica a partir de la paraula, que en respectin l'ús vigilant essent més concrets i menys alegrement genèrics i restrictius. Que ja em veig havent d'identificar-me per entrar a la festa de final de curs del meu fill.
