Uns dies després de la gran vaga general del 29 de març, el govern conservador de la Generalitat concedeix el 29 premi Internacional Catalunya a Lula, expresident del Brasil. En els mateixos dies, servidor estava acabant, com sempre, acabant un llibre, en aquest cas un sensacional assaig titulat El nuevo topo. Los caminos de la Izquierda latinoamericana, d'Emir Sader, professor de la universitat San Pablo de Sao Paulo, autor d'una dotzena de llibres sobre les revolucions i contrarevolucions de la història de l'esquerra llatinoamericana: Sader fa la crítica i autocrítica de les lluites i de les idees front a l'imperialisme dels EUA, i tant dels excessos teòrics ultraesqueranosos com dels reformismes pragmàtics de l'estil de l'expremier i premiat Lula.

No és casual que aquest llibre, titulat El nuevo topo, sigui editat a Barcelona per l'editorial de la revista El Viejo Topo, una de les millors -per no dir la millor- publicacions de les esquerres radicals emancipadores de l'Estat espanyol; la idea de "talp" és, un cop més, no cal dir-ho, de Marx, com sempre; idea genial, lúcida i de crítica analítica de la Història dels processos revolucionaris. Malgrat els temps foscos i terribles que vivim en l'Europa de les retallades i dels possibles rescats i destruccions de l'Estat del Benestar, ens conforta creure en el vell talp marxista que torna a estar de moda entre les acomplexades i desorientades esquerres occidentals. I ens recorda que aquest animal miop i fràgil, però dotat d'una gran paciència i obstinació, segueix cavant túnels sota terra, i quan menys s'esperi, obrirà una escletxa i tornarà a pujar a la superfície.

El nou talp d'E. Sader ens explora ?panoràmicament les plurals lluites i transformacions de l'Amèrica llatina, des de les primeres revoltes de l'alliberament nacional contra l'imperi colonial espanyol dirigides pels generals Bolívar i Sanmartín, entre d'altres, fins les noves lluites i guerres civils contra les noves oligarquies i dictadures militars amagades en nous nacionalismes al servei i depenents de l'imperialisme dels EUA. La revolució mexicana de Pancho Villa i de Zapata fou de les més importants; foren els precursos de les lluites anticapitalistes que anys després esclatarien a Cuba, Nicaragua i Xile, dirigides pels mítics Castro, Guevara, AllendeÉ Sader també fa la crítica dels futurs excessos de les guerrilles proguevaristes que volien crear a Llatinoamèrica un, deu, cent Vietnams que, si als anys setanta podien tenir una lògica política, a l'actualitat han quedat desfasades com el Sendero Luminoso al Perú.

Malgrat que la vida democràtica popular cap al socialisme a Xile fou destruïda per un cop d'estat militar, pel general Pinochet, altres revolucions o reformismes democràtics com la Nicaragua Sandinista, resisteixen igual que la Veneçuela de Chavez i la Bolívia de Morales. I ja no parlem del Partit dels Treballadors de Lula, al Brasil, que ha pactat amb el capital financer i el neoliberalisme per fer importants reformes socioeconòmiques; una part de les burgesies nacionals prefereixen pactar reformes socials a l'estil de Lula, perquè les masses no es rebelin. El darrer país on encara hi ha guerrilles és Colombia, on les FARC estan entrant en un procés de diàleg amb el Govern. Un altre cas són els "inclassificables" zapatites mexicans, que han quedat marginats i silenciats a les seves remotes comarques.

Per tots aquests motius i per l'ofensiva del neoliberalisme, Lula, com a cap del partit dels Treballadors, abandonà la via revolucionària i anticapitalista per un pragmatisme reformista que durant els anys de poder ha fet que quinze milions de brasilers passessin a ser classe mitjana.

Creiem que el Govern de la Generalitat es fa el que no és premiant a un veritable reformista social com Lula. Som molts comentaristes polítics catalans els que critiquem el Sr. Mas per les seves contradiccions i crides a la societat catalana per generar un gran consens, semblant al que va fer Lula al Brasil, al voltant del mitificat pacte fiscal per assegurar la supervivència de classes mitjanes burgeses. No creiem que aquest consens es pugui assolir a Catalunya, anant del bracet del PP. Ni amb els amics neoliberals de CiU, ni tampoc en retòriques de transicions nacionals que ens portin a demanar parcs temàtics com Eurovegas.