Carta oberta a en Jordi

Benvolgut Jordi, no saps com me’n alegro que t’equivoquessis. No van ser els millors anys de les nostres vides. I no tinc clar que ho siguin ara tampoc. Ho vam parlar en el seu moment i ho hem tornat a fer diverses vegades, l’última de les quals arran de la classificació per a la Lliga de Campions.

És veritat que els gironins, llevat d’uns primers anys que molt pocs recorden, havíem vist sempre l’equip a Tercera i a Segona B i que aquest era l’escenari natural, però també és veritat que amb l’ascens a Segona A i el play-off amb Rubi semblaven canviar moltes coses, malgrat dies com els del Lugo.

Vares entendre que l’ascens a Primera ja era el sostre de l’equip, el club i la ciutat. I t’he de reconèixer que amb el descens de nou a Segona A vaig estar més a prop de la teva idea que de la meva pròpia. Però de seguida et vaig dir que m’hi resistia a creure-ho.

Potser per educació esportiva, potser per ganes que passés alguna cosa diferent, o simplement pel fet que amb noranta anys de vida a aquest club i a aquesta ciutat li tocava fer-ne una de grossa, el fet és que en esport mai pots dir que ho has fet tot. I sortosament, no vares tenir raó.

Ara, només et demano que no ho tornis a pensar, no s’ha fet tot Jordi, hi ha camí per recórrer.

Diu el mateix Míchel que li queda guanyar un títol amb el Girona FC. T’imagines? Imagina-t’ho, creu-me, perquè el simple camí que es faci per mirar d’aconseguir-ho, ja és millorar el que s’ha fet.

Sàpigues que no només jo me n’alegro que t’equivoquessis, ho fan tots els abonats, socis, seguidors i simpatitzants del Girona FC, que ja no veuen límits.

Ha crescut una nova generació que no vol barreres, vol volar i pensar que el seu equip li pot discutir el segon lloc de la lliga al Barça i portar el Liverpool o el Bayern de Múnic a Montilivi.

Tot just quan fa pocs anys que venien a l’estadi el Mirandés i l’Alcorcón. Si allò ja es veia com el cel futbolístic, això és el paradís, Jordi, el paradís.

Subscriu-te per seguir llegint