Jordi Puig: "Hi havia dubtes amb el projecte d'Akasvayu. Tot era molt exagerat"

Pels anys que va estar vinculat d’alguna forma o altra al desaparegut CB Sant Josep, una de les persones més acreditades per parlar de bàsquet a Girona és Jordi Puig (Girona, 1971). Els primers contactes amb aquest esport els va tenir de petit, anant a veure els seus ídols quan el club encara jugava al pavelló Ramon Sitjà. S’incorpora a l’escola amb 11 anys, tot just quan el club estava en ple procés d’expansió a nivell d’equips base, i la seva progressió el porta a debutar amb el primer equip amb 18 anys. És l’any 1988, la mateixa temporada en que el Valvi Girona obté una plaça per jugar a l’ACB, quan ell fa les primeres passes en l’èlit d’un club que l’ha conegut des de tots els angles i situacions possibles.

Primer, com a jugador, viu uns anys molt especials perquè ell es va convertir en un dels primers productes del planter que debutava en la màxima categoria del bàsquet espanyol. «Per nosaltres tot era molt nou, quan tens 14 o 15 anys no penses en arribar a l’ACB. No tenies referents de gent propera que hi hagués arribat», explica l’exjugador gironí. De fet, la circumstància de jugar a l’ACB també era una situació ben especial pel club i per la ciutat de Girona. «Era una cosa poc habitual, eren els primers anys d’ACB del club i hi havia molta repercussió a nivell de mitjans. Els periodistes estaven a tots els entrenaments», relata Puig. En aquells temps, a més, amb l’equip de futbol intentant fer-se un lloc en la Segona B, el pes mediàtic l’acaparava principalment el bàsquet. 

Durant l’etapa en què Puig milita a les files gironines, coincideix amb jugadors com Jordi Pardo, d’un perfil totalment diferent al seu. Si Pardo es caracteritzava per ser un escorta anotador, Puig basava el seu joc en la direcció de l’equip com a base. «Sempre havia sobresortit mes en tasques d’organització assistent i comprensió del joc. Era molt més penetrador que tirador», comenta Puig, que en aquella època era un perfil de base força comú, més aviat al contrari que ara. «El joc ha canviat molt, si veus un partit de fa 30 anys i un d’ara sembla un altre esport», recorda l’exbase gironí. 

La seva trajectòria va veure’s estroncada per diverses lesions i tres operacions. «Vaig jugar amb dolor un temps i això em va treure confiança», admet Puig, que va estar cinc temporades al club gironí i va tenir temps de jugar el seu primer partit al nou pavelló de Fontajau abans de marxar al Gran Canària. Al club canari hi està una temporada, igual que a l’Albacete i el Gamdía, tots tres equips de l’antiga lliga EBA, la segona divisió espanyola que aleshores donava accés a pujar a l’ACB. I després de l’any al club valencià, l’any 1996 i amb només 25 anys, rebutja les ofertes d’alguns equips i decideix posar fi a la seva carrera com a jugador per passar-se a les banquetes. «Fa de mal dir si hagués continuat uns anys mes amb les lesions. Portava tres anys seguits sense estar ACB i a LEB tot és diferent», comenta. La clau és una conversa amb Trifon Poch, entrenador de l’aleshores Girona Gavis, qui el convenç per convertir-se en la seva mà dreta. Ho és durant quatre temporades, fins que fa el salt a una altra dimensió, la dels despatxos. 

Es converteix, de fet, en el primer director esportiu del club. Amb ell comandant les operacions, passen per Fontajau jugadors prou recordats per l’afició gironina com Andy Panko, Tyronne Ellis, els germans Jofresa, Raül López, Roberto Dueñas, Fran Vázquez, Samoh Udrih, Darius Salenga, o Jordi Trias i Albert Sàbat, formats en les categories inferiors. Amb l’entrada d’Akasvayu, Puig reconeix que «vam portar jugadors molt importants», i que «hi havia dubtes» de cap on aniria el projecte. «Tot era molt exagerat», assegura, tot i que puntualitza que «ningú es podia imaginar el que va passar». En tot cas, ell no es veuria immers en la fallida posterior del club, perquè l’any 2006 deixaria el seu càrrec. 

Aquella situació, reconeix el mateix exdirector esportiu, no té res a veure amb la de l’actual Bàsquet Girona. «És un projecte que sembla fet amb molt més seny. Ara hi ha una piràmide més lògica», opina Puig, que més enllà de la vessant personalista centrada en la figura de Marc Gasol considera que «s’està creant una estructura perquè això tingui continuïtat» malgrat que hi pugui haver millors i pitjors moments esportius. «L’ACB és una lliga molt complicada i hi ha anys complicats en equips de pressupostos baixos», argumenta l’exbasquetbolsta gironí. 

El bàsquet continua sent una de les principals passions de Puig, però des de la distància. De fet, és abonat del Bàsquet Girona i es declara un acèrrim seguidor de l’ACB. «Miro 5 o 6 partits cada dia», reconeix. Abans del confinament per la pandèmia de la covid-19, es reunia amb un equip de veterans del club, però ara només pràctica atletisme, cinc dies a la setmana. En la faceta professional és copropietari de la immobiliària Dúplex Girona, oberta l’any 1997, just quan ell començava una nova etapa com a entrenador ajudant de Trifón Poch.