La bona notícia és que a França no hi ha un 18 per cent ?d'ultradretans, encara que votin en aquesta proporció al Front Nacional. La notícia dolenta és que el FN seguirà inflant la seva collita de vots, mentre els partits d'inequívoques credencials democràtiques -a falta de saber qui expèn aquesta titulació- insisteixin a esquivar problemes candents que el feixisme abraça sense saber-los resoldre. Tampoc són xenòfobs tres de cada cinc suïssos, encara que es pronunciessin en contra dels minarets. L'extravagant comportament electoral aporta una altra pista sobre la distància creixent entre els aparells partidistes i la població.

Quin col·lectiu gremial gaudeix de plena ocupació, a més d'unes excel·lents perspectives de promoció personal? Els polítics professionals. Vegeu la pluriocupació -multitasking, en l'argot actual- de l'esquerrana Elena Salgado, en luxosos consells d'administració. El seu exercici de pantouflage, o trànsit instantani del públic al privat sense necessitat de canviar-se les pantofles, il·lumina les declaracions en què es negava a intervenir sobre els escandalosos sobresous als executius, per teòric respecte a la llibertat d'empresa. A la vista de l'impecable comportament esquerrà de la vicepresidenta de Zapatero, no s'ha de descartar que un contingent apreciable de votants del PSOE oscil·li a opcions extremes. En particular, si la seva situació econòmica ha empitjorat gràcies a les mesures de Salgado. I costa discutir el sa escepticisme dels desertors, perquè el socialisme actual tampoc garantirà que no col·loqui les regnes econòmiques en mans d'un altre saltador, que utilitzi el seu ministeri com a porta giratòria cap a una apetitosa col·locació.

No cal aturar-se en l'espinosa qüestió sobre el moment exacte que un ministre comença a preocupar-se més pel seu avenir personal que pel benestar dels seus il·lusionats votants. No obstant això, caldrà perdonar la irritació del ciutadà que eleva el seu disgust al límit de fractura d'una opció inconfessable, la postura que més mal faci a la seva adscripció natural. Si a França hi hagués un 18 per cent d'ultradretans, el centre de gravetat s'hauria desplaçat de tal manera que bolcaria el país sencer. El FN significa l'aixeta per a les persones encaixades entre el luxe bling bling de Sarkozy i la gauche caviar dels socialistes. Hollan?de ha de demostrar que pot fer fallida a?questa disjuntiva, però convindria que o?me?tés les promeses que no podrà complir.

El percentatge d'espanyols que abominen dels polítics coincideix amb la fracció de francesos, holandesos, suecs o finlandesos de sobtada adherència ultradretana. A Itàlia, la confiança en els partits polítics acaba de ser fixada pel Corriere della Sera en un dos per cent. En efecte, dos de cada centenar d'italians creuen en el sistema. En tot Europa, la proporció de dissidents extrems coincideix amb la quantitat de persones la situació econòmica de les quals s'ha agreujat significativament amb la crisi. La democràcia és un règim per a rics, i hi ha estudis econòmics que associen la seva estabilitat amb la renda per càpita del país en qüestió.

La brúixola del mapa ideològic ha girat noranta graus. L'antiquada divisió horitzontal de l'espectre polític en esquerres i dretes s'ha transformat en dalt i baix. La verticalitat de la nova situació revela la seva major propensió a la violència. El seu imperi es tradueix en el fet que mai s'havia parlat tant de l'1 per cent de rendes superiors, enfront del 99 per cent que paga impostos. En aquesta classificació, els ministres de Zapatero -per no parlar de les seves vicepresidentes- es trobarien més pròxims al vèrtex que a la base. No ens hem d'estranyar si aquest allunyament es reinterpreta com a desinterès, i es castiga amb l'apartament electoral.

La parada brusca de l'ascensor social, juntament amb la desaparició del mercat laboral i el bloqueig de la universitat per a les capes inferiors, garanteix l'eternització dels nous pols ideològics. Pensar que l'estancament transcorrerà sense cruixits és una il·lusió digna dels qui van prometre que els preus immobiliaris augmentarien indefinidament. El resultat no serà la dretanització, sinó la polarització social. L'austeritat no és optativa, però el repartiment de les seves càrregues segueix en discussió. D'aquí el reciclatge interminable de governs occidentals, a càrrec de ciutadans d'indignació creixent i ubicació descendent.