Per la concòrdia

El recés palatí de Pedro Sánchez per pensar en el seu futur com a president del Govern d’Espanya va sorprendre a propis i estranys, inclosos els més potents mitjans de comunicació de tota Europa i Estats Units de Nord-Amèrica. Es queda, ens va dir. A partir d’aquí tot són opinions personals sobre el què i el com va arribar a aquesta conclusió. No serà el meu cas. Allò important és el que va denunciar com a motiu nuclear: l’assetjament de la seva persona i de la seva dona. És el «no tot s’hi val en política» que el president Jordi Pujol va repetir mil vegades al llarg de la seva estada a la més alta magistratura de Catalunya. També el gran moralista polític de la segona meitat del segle XX, Václav Havel ho tenia dit. Tanmateix, el PSOE no disposa d’aval suficient per a dir-ho, com tampoc el PP, ni menys Vox. Amplio: ni tampoc JxCat, malgrat les genuflexions que li fa el director i propietari de El Punt/Avui, en Joan Vall-Clara, sempre mendicant ajuts públics per a la serva supervivència o anunciant querelles criminals (a la catalana, per suposat) contra aquells que no els hi donen –cas de l’alcaldessa Ada Colau– o ERC per jugar enganyosament amb el poble català. La Catalunya amb la que somio està lliure de ratolins.

La democràcia, el parlamentarisme i els executius de tota mena i color del nostre món, l’Occidental, es troben interrogats per la velocitat a la que està pujada el món sencer. No ens ha d’espantar. El nostre sistema polític, el millor segons Winston Churchill comparat amb els dictatorials i autocràtics, és per se millorable per imperfecte. Això no obstant, encara no ha nascut qui de veritat suggereixi un model òptim que el vingui a substituir. Existeixen teòrics sobre el ús de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació que asseguren una alternativa a l’actual realitat, però cap experiència que vingui a avalar les seves hipòtesis. Dir que el poder es troba avui en la comunicació en xarxa, com fa el professor Manuel Castells, no és exactament una contraproposta entre sistemes polítics.

La imperfecció del sistema i de les seves institucions no ens hauria d’espantar; en tot cas, animar-nos a adobar tot allò que és corregible. Una feina que no és pas exclusiva dels polítics, sinó deure de tots, començant pels tertulians i acabant pels mitjans de comunicació que pontifiquen en comptes d’informar i de vetllar per la veritat. En aquest món del negoci pel negoci en el què s’han instal·lat alguns diaris digitals, tot Déu és veu capaç d’imputar inconstitucionalitats a dojo sense base jurídica per a fer-ho fins arribar a dir que l’esposa del president Sánchez és un transvestit o inculpar-la en múltiples corrupcions. Cap d’aquestes acusacions respecta la presumpció d’innocència i encara menys és subordinar a la certesa dels fets, que en límit de la llibertat d’expressió es converteix, segons que diu la Constitució i la jurisprudència internacional. Això s’ha d’acabar.

També s’ha de posar punt final a les actituds perdonavides que malmenen el bon nom de la política. No és de rebut ni els insults, ni les desqualificacions, ni les esbroncades que es donen al Congrés dels Diputats i al Senat. Tampoc és acceptable el duel que es porten aquestes dues Cambres Legislatives donat que ens condueix irremeiablement a una confrontació institucional com mai s’havia produït des de les eleccions de 15 de juny de 1977. Encara menys que la llei no es compleixi perquè un o dos o més grups parlamentaris, induïts per mitjans obscenament d’ultradreta, s’oposin a renovar el Consell General del Poder Judicial desentendre’s així de les regles que la Constitució i la llei dicten. I ja que parlem del CGPJ, parlem de l’omnívor poder dels jutges. Si la jurisprudència consolidada del Tribunal Suprem diu que no es poden admetre querelles criminals basades en retalls de diari, com és el cas de la presentada pel pseudosindicat Manos Limpias, encapçalat per Miguel Bernad, íntimament relacionat amb la ultradreta i el franquisme segons RTVE , com és que un jutge de Madrid, en Juan Carlos Peinado, l’admet a tràmit i inicia diligències sense comptar amb fiscalia com obligat per llei ha de fer?

Dit tot això, que no és poc donada la seva rellevància pel bon funcionament de la democràcia, què farà ara el president Sánchez? Perquè, com bé deixà dit el poeta Antonio Machado, «caminante, no hay camino, se hace camino al andar». Hem d’esperar que no piqui l’ham que li ha posat la seva vicepresidenta Yolanda Díaz, la comunista que vesteix marques de luxe, que ha sigut triturada des de dins de la coalició que va encapçalar, perquè no ens podem permetre un poble adormit, subvencionat i la gent fent cua amb les cartilles de racionament a la mà, puix és com es gestiona la dictadura veneçolana de Nicolás Maduro de la que és tan acòlita ella com en Pablo Iglesias. En Sánchez ha posat la pilota en el seu propi teulat. L’antic jugador de l’Estudiantes s’ha equivocat de cistella. Pot encapçalar ell sol la regeneració democràtica d’Espanya? Ho dubto. Disposa del govern més feble que hem conegut d’ençà Francisco Franco. Com diu Lluís Foix, el Gaziel d’avui, s’ha de guanyar la confiança de la majoria que vol ser governada responsablement. Els adversaris de Sánchez no es troben ni tant sols principalment a l’oposició, sinó a la judicatura i als mitjans de comunicació, no tots. Europa ens mira i no s’estarà d’assenyalar-nos amb el dit si fem –fan– tripijocs amb els jutges i posen mordassa als periodistes, però també és cert que aquests (alguns) s’ho han de fer mirar i que els primers, sense legitimitat a les urnes, no poden usar i abusar del seu poder. Quadrar un cercle no ho ha fet ningú, i d’això es tracta. Precisem de més concòrdia abans d’intentar-ho.

Subscriu-te per seguir llegint