Proclama el Ministre d'Hisenda que la situació econòmica espanyola és crítica. Aquest diagnòstic serveix de justificació de les dures mesures que el Govern de Rajoy ha adoptat o es proposa adoptar en els plans laboral, financer i pressupostari. Ara bé, és això tot? Vull dir, de veritat la nostra crisi és merament econòmica i requereix com a teràpia únicament estalvi, austeritat i reduccions brutals de despeses i sous? No serà la cosa molt pitjor i el que ens passa consisteix en una obsolescència del nostre sistema productiu, una carència de projecte sòlid i una ranciesa dels nostres valors culturals? Si això fos així, les reformes resultarien clarament insuficients i el que realment precisaríem seria una revolució.

En utilitzar el vocable "revolució" (d'altra banda tan grapejat, instrumentalitzat i traït, com totes les apel·lacions a l'absolut), no pretenc referir-me, és clar, a una ruptura de l'ordre constitucional per imposar des del BOE una nova societat, una nova manera de pensar i fins a un nou paradigma d'ésser humà. De la mòrbida atracció d'aquestes utopies ens trobem ja gairebé tots curats. La revolució que potser necessitem demandaria, per descomptat, altes dosis de voluntarisme, però no hauria de tractar-se d'un acte únic, sinó d'un esforç llarg i sostingut basat en el consens dels dos grans partits nacionals, articulat mitjançant un pacte d'Estat per a la modernització del país.

La qüestió principal és si estem disposats a canviar de mentalitat i a acceptar que la combinació de factors com estabilitat a ultrança en un treball d'escassa qualificació, baixa productivitat, abandonament escolar, nivells ínfims d'inversió en recerca, desenvolupament i investigació, pimes sense adequada base tecnològica, bombolla immobiliària, turisme de sol i paella i llocs de treball públics blindats només ens pot conduir, en un escenari econòmic plenament globalitzat, a posicions pròpies del Tercer Món. Enfront d'això ens cal: 1) centenars de milers d'emprenedors, no simples empresaris; 2) decidida aposta pressupostària i tributària pel desenvolupament científic-tècnic; 3) potenciació de l'educació al llarg de tota la vida; 4) reducció del nombre d'Universitats i connexió d'aquestes amb el teixit productiu a través de forts incentius fiscals a les empreses implicades en aquesta relació; i 5) unes administracions públiques eficients servides per gestors motivats i que actuïn sota un règim contractual, no funcionarial.

Necessitem igualment polítics més ben pagats i preparats. Els sous actuals dels qui ocupen càrrecs públics únicament poden atreure, per regla general i amb les honroses excepcions que hi hagi, individus mediocres o corruptibles. En canvi, els partits, els sindicats i les organitzacions empresarials han de finançar-se exclusivament pels seus militants i afiliats i no sobretot mitjançant subvencions estatals, com ara succeeix. Així es combatria la seva oligarquització i es compliria el mandat constitucional de democràcia interna.

Al seu torn, les nostres Universitats públiques, peça fonamental de la transformació profunda que Espanya requereix, han de canviar radicalment la seva forma de direcció i l'estatut del seu professorat de major nivell. Al meu judici, la concepció imperant de l'autonomia universitària únicament condueix al corporativisme, l'endogàmia, el caciquisme i el clientelisme. En les tres últimes dècades, intentant superar de bona fe la pesada llosa del franquisme, tots hem fet l'indicible per impossibilitar la construcció d'una institució universitària moderna al servei dels interessos generals. No arribo a veure cap raó que justifiqui el règim funcionarial dels professors i del personal d'administració i serveis ni a la Universitat ni en l'ensenyament no universitari. Tampoc crec que l'autogovern de les Universitats sigui consubstancial a l'autonomia universitària, i menys de la manera estamental-universal vigent. Garantides constitucionalment les llibertats de càtedra i de creació científica i tècnica, em sembla essencial una gestió empresarial de qualitat que faciliti la mobilitat interuniversitària dels professors (avui impossible a causa de les medievals pràctiques endogàmiques més estrictes) i que descansi en tècnics prestigiosos no vinculats a la docència, sinó formats com a executius i fitxats per la seva provada eficàcia en l'àmbit de l'economia.

Finalment, però no precisament en últim lloc d'importància, hi ha les qüestions de la vertebració territorial d'Espanya i de la seva inserció en el procés d'integració europea. Un plantejament revolucionari exigeix, segons la meva opinió, la reforma de la Constitució en sentit federal i per tant: 1) repensar les competències que ha de mantenir l'Estat tenint en compte l'experiència autonòmica d'aquests decennis i el creixent pes decisori de la Unió Europea; 2) associar les Comunitats Autònomes a la política nacional a través de la seva presència directa i permanent al Senat segons un model inspirat en el Bundesrat alemany; 3) reforçar els mecanismes de cooperació i coordinació entre l'Estat i les Comunitats Autònomes; i 4) replantejar l'autonomia financera de les Comunitats Autònomes de manera que es garanteixin tant la solidaritat interterritorial com el dinamisme impulsor de les Comunitats més puixants. No cal dir que cap sistema federal pot funcionar sense la mútua lleialtat constitucional dels seus components.

Espanya forma part de la UE i ha de decidir per quin projecte aposta: una Europa federal i democràtica o un protectorat del IV Reich alemany? Hem d'alçar la veu en aquest debat, perquè ens juguem molt en el resultat final del projecte europeu.

No és temps de dretes ni d'esquerres. Aquí el que hi ha és un vaixell enmig d'una furiosa tempesta.