Fstem vivint uns temps difícils. En aquests darrers anys les coses no marxen com voldríem. A l'obrir el diari, al connectar la ràdio o la televisió, al rebre una notificació d'un banc o d'un determinat centre oficial, sempre temem el pitjor. Esperem que ens comuniquin una mala notícia. Al món, al nostre país, a la nostra ciutat es produeixen esdeveniments que fan feredat. Esdeveniments de caràcter econòmic, però també social i humà. Sembla que només passen desgràcies. La crisi ens aclapara. Ens envaeix la por que les coses no quedin aquí, tot i que ja estan molt malament, però temem que derivin a pitjor. Ja ens ho diuen que s'han viscut crisis com aquesta o pitjors que aquesta i que ens n'hem sortit. I que ara també ens en sortirem. Fins i tot hi ha qui considera una crisi com una cura de perfeccionament. Que tot i el que té de negativa pot servir per prendre consciència que hem de ser més treballadors, més eficients, més competitius, més austers, no tenir la mà foradada i ser més reflexius a l'hora de fer dispendis. Però el desgavell econòmic fa massa anys que dura i es difícil no sentir-se angoixat. Fa escruixir pensar en tantes persones que en són afectades greument. A gairebé tots ens afecta amb més o menys intensitat, però hi ha qui es veu ferit en el més vital.
Però enmig de tanta negror, surt alguna escletxa lluminosa. En aquest ambient enrarit, carregat, irrespirable, de sobte entra una alenada d'aire fresc. I avui aquesta finestra esperançadora que s'obre, aquest missatge optimista ens arriba amb la Memòria del Suport a la solitud del Voluntariat de l'Hospital Dr. Josep Trueta. En poques pàgines es deixa constància d'una gran tasca realitzada per persones generoses. Generoses del seu temps. Amb la seva disponibilitat, amb el seu sacrifici, amb la seva delicadesa i el seu saber-se fer proper. Estar al costat de qui es troba sol, de qui, a més de patir una crisi en el seu estat sanitari i requerir els serveis mèdics, necessita també qui l'animi, qui el consoli, qui l'acompanyi.
Queda reflectit en aquesta Memòria que les persones que s'integren en l'esmentat voluntariat per una part atenen la seva formació per adquirir la millor capacitat per exercir la seva tasca assistencial. I per altra part la realització d'aquesta tasca. Aquests voluntaris són gent de les més variades condicions. Però amb una idèntica finalitat. Majoritàriament es tracta de gent ja gran; però no hi manquen alguns joves. Hi ha qui ha conegut en la seva pròpia persona o en algun familiar l'hospitalització, la malaltia, la soledat. Aquestes experiències poden ajudar molt. El malalt que, parlant amb una altra persona que ha patit la mateixa o semblant o pitjor malura, i que l'ha superada, se sentirà reconfortat, animat i comprendrà que la seva situació és reversible, que pot millorar, que pot sortir-se'n, i almenys es veurà ajudat a suportar les molèsties i les pors de la malaltia.
No cal dir que el que interessa en primer lloc i és imprescindible per exercir en el voluntariat és la disponibilitat, tenir voluntat i generositat per lliurar-se. Però el comès es podrà realitzar millor si hi ajuda la formació, els coneixements, la preparació. I aquestes condicions les adquireixen els voluntaris amb l'ajut de personal facultatiu, que com una altra manera d'exercir el voluntariat transmeten els seus coneixements als altres voluntaris. Veiem en l'esmentada Memòria el cicle de conferències que s'ha impartit per part dels facultatius, que a més d'exercir la seva feina específica s'han prestat a alliçonar els qui han de complementar-la, a fi que ho puguin fer de la millor manera possible. Han col·laborat en aquesta tasca metges de família, farmacòlegs, neuropsicòlegs, forenses, oncòlegs i també doctors en Filosofia. A totes les conferències hi ha assistit un bon nombre d'oients, que han pogut així tenir una base científica que tot i ser elemental donarà més qualitat a la seva actuació en la relació amb el malalt. En aquesta organització també s'hi troba el sentit de la transcendència. L'home de Déu que porta a qui ho necessita i ho demana el sentit espiritual que es pot trobar en la malaltia.
En una societat en què estem acostumats a viure bé, en què volem gaudir de la vida i de les comoditats que la societat moderna ens proporciona, encara que a vegades, com ara està passant, s'obri un parèntesi d'angoixes i de preocupacions, la malaltia ens fa por. No en volem parlar, en fugim. Hi ha qui té aversió a passar pel davant d'un hospital, qui no vol pronunciar el nom de determinades malalties, qui no vol ser proper a un malalt, no sentir parlar de malalties. Qui té un sobresalt quan veu un professional amb bata blanca i un fonendoscopi penjat al coll. En canvi els voluntaris no defugen la seva relació amb qui sofreix, la seva presència a l'hospital, el seu acompanyament al malalt que ha d'anar al consultori. Hi ha persones que no estan hospitalitzades, però tenen necessitat d'acudir al consultori i no poden valdre's per si sols. L'ambulància cuidarà del seu trasllat; però des de la seva entrada fins que s'acabi la visita o la cura els serà bo trobar-se acompanyats. Tenir algú al costat que els ajudi a moure's, fins i tot que pugui escoltar amb més serenitat les recomanacions i prescripcions i fer-les més entenedores. Aquest és un servei que els membres del Voluntariat poden fer als malalts o ancians no hospitalitzats i que no tenen un familiar que els pugui acompanyar en aquests visites.
Freqüentant un hospital un es pot adonar dels múltiples problemes que es plantegen. El dia del malalt és molt llarg. Les hores costen de passar. Els metges, les infermeres, el personal auxiliar fan la seva feina amb professionalitat i una gran dosi d'humanitat. Però les seves estones de dedicació a cada internat són limitades. La seva atenció s'ha de repartir entre molts que la necessiten, i, com dèiem abans, el dia resulta molt llarg per a qui es troba sol, i afectat per la preocupació pel seu estat, que potser i moltes vegades sí que és greu; però també és freqüent que l'interessat ho vegi molt pitjor del que realment és. Hi ha persones hospitalitzades que tenen la possibilitat d'estar acompanyats per familiars. Però també n'hi ha molts que els falta aquesta companyia. O bé perquè no tenen família, o perquè els familiars viuen en una altra població i no tenen facilitat per desplaçar-se. O perquè no poden deixar les seves ocupacions. Actualment la vida és molt complicada per a molta gent.
La lectura de la Memòria que comentem ha donat tema per a aquest article; però no és sola aquesta entitat la que posa una nota de color en un món ple de negror. Són moltes i diverses les institucions dedicades a pal·liar el dolor aliè, i moltes les persones abnegades i generoses que es desviuen per ajudar qui ho necessita.
