Fa molts anys que tinc clar que la manera de fer a Espanya és completament anàrquica, sense mètode, ni debat, ni anticipació. Malgrat això es va fent camí. Ho vaig sentir a un president d'una multinacional sueca de paper: a Suècia els projectes es fan amb molta precisió i programació, mentre que a Espanya es fan sense tant mètode, però a la fi el resultat és el mateix.

Aquesta setmana ens hem passat de rosca entre tant desordre. Si el país tenia un problema greu de desconfiança aquests darrers dies hem acabat de dissoldre el que quedava: la gent ha començat a treure diners dels bancs, en part per les declaracions del premi Nobel Paul Krugman pronosticant un corralito, en part per la desconfiança de tothom en el Banc d'Espanya i en tota la institució financera en general. Per tant ara ja no ens fiem de les institucions polítiques ni de les financeres i, ves per on, hem de continuar treballant. He conegut més d'una persona que estava mirant de treure d'Espanya el seu capital d'alguns milions d'euros. Si jo tenia alguna esperança que els particulars financessin alguna cosa, superant el finançament zero dels bancs, ara ja s'ha esfumat.

Per un costat hem de resoldre un enorme forat a les finances públiques i un altre a les financeres, però per l'altre costat la vida continua i les empreses van fent camí, millorant a poc a poc. Aquesta setmana també hem sabut que el PIB català va caure un -0,1% el primer trimestre front el -0,3% espanyol, la qual cosa vol dir que les exportacions i el turisme aquí van bé, milloren dia a dia. La suma d'aquestes dues activitats en aquest moment ja equilibren el compte comercial amb l'exterior. Només l'entrada massiva d'euros des del BCE als bancs i la fugida de capital a fora desequilibren en aquest moment la balança de pagaments. És vital aturar aquesta sangria de capital i frenar l'entrada als bancs que alhora destinen a finançar el dèficit de l'estat. L'exportació i el turisme continuaran creixent, però per crear més treball cal aturar l'entrada de capital exterior destinada a eixugar dèficit de l'administració. Una altra notícia important és que el preu del petroli ha baixat des de 125 $/b a 107 $/b, xifra que feia més d'un any que no vèiem. El valor de l'euro també ha baixat fins tocar 1,27 $/€, encara que no em crec que es quedi aquí o que baixi més. Amb això vull dir que al país encara hi queda teixit productiu prou important per treure'l de la crisi, que té capacitat per empastifar al món de productes fets aquí, que només cal que ens ho creiem i que facilitem una mica més les coses perquè es pugui parlar a partir d'ara del miracle català.

El descrèdit del món públic i del financer és descomunal essent en aquests moments el principal problema del país. Algú haurà d'aturar aquesta espiral, però qui? Mariano Rajoy, que encara no s'ha dirigit directament a la població explicant el que passa? El governador del Banc d'Espanya que ja hauria d'haver dimitit l'any 2005? Els tres grans banquers espanyols dels quals no es fien ni els seus empleats? El nunci de l'Església, que ara no sé qui és? El general en cap de les forces armades? El rei caçaelefants? Qui? Que hi ha algú....? Ens hem quedat orfes, sense referents i sense líder econòmic i moral.

A Catalunya les coses són una mica més diferents pel fet que aquest lideratge l'intenta exercir el president Artur Mas. Dimarts va fer una entrevista amb en Josep Cuní en prime time explicant la gravetat de la situació i com es presenta la reclamació del pacte fiscal amb Espanya, assegurant que anem a un enfrontament segur de dimensions desconegudes.

Espanya i Europa necessita líders amb les idees clares i amb la valentia que cal en aquest moment per aplicar les mesures oportunes. Per un costat envejo el cap clar de Mario Monti i per altre costat desitjo que François Hollande provoqui el debat sobre la competitivitat d'Europa per treure-la de la crisi. Vull veure com neixen les vàlvules reguladores en el vas comunicant Europa-Xina, com augmenta la viscositat del món financer (be gel, not water, my friend) i com destinen enormes recursos a la modernització productiva de la zona euro.

La setmana la va començar Artur Mas pujant al Shambhala de Port Aventura. La seva cara se'ns ha encomanat a tots durant els 7 dies. Si continuem baixant embalats pot passar que sortim de la via, ja que no conec ningú que hagi posat els sensors de vibració a l'economia espanyola. Si l'economia catalana, amb la fortalesa productiva que he indicat, es veu forçada a sortir de l'euro les coses poden ser molt gruixudes. Algú ha dit que el que ha de passar és que ha de ser Espanya qui ha de sortir de l'euro mentre Catalunya s'hi ha de quedar. Si això passa, si Espanya surt de l'euro, els polítics de Madrid poden tenir per segur que Catalunya sortirà d'Espanya. Per anar fent boca he escrit les monedes que hi ha hagut durant la història de Catalunya: Dracma, Unça, Talent, As d'Empuries, Marc, Quatern, Sesterci, Denari, Tremís, Lliura, Sou, Malla, Pugesa, Pellofa, Croat, Ducat, Diner, Sisè, Florí, Ardit, Menut, Dobler, Pes, Reial, Ral, Coronat, Napoleó, Quart, Peceta. Algun amic m'ha suggerit a més Moniato o Artur per no tenir més atur. A mi m'agrada la Lliura catalana (per allò de ser lliure), però encara molt més l'Euro.

És hora de deixar de fer bajanades i de frivolitats, de canviar certs components de les tertúlies, de canviar polítics i banquers, és hora de consensos, de cooperació, de treballar dur. Ho podem fer però, ho volem fer, o ens deixem arrossegar per la dinàmica?