El debat nominalista sobre si la descomunal cessió de diners europeus a Espanya és formalment un rescat financer o un préstec molt avantatjós s'estrella enfront d'una realitat aclaparadora: cal tornar desenes de milers de milions i no serà fàcil. Toca patir molt i serrar les dents per remuntar la nostra actual postració, a la qual ens han conduït polítics ineptes i banquers avariciosos. No és moment per posar-se dramàtics, sinó d'afrontar la situació amb realisme. Després de quatre anys fent tombs -la primera intervenció financera data de 2009-, el fiasco de diverses reformes fallides, desenes de mesures ermes i fusions a la desesperada mediatitzades per interessos polítics, no hi ha hagut forma d'alçar el cap. Ni amb els uns ni amb els altres. Així que, com el nàufrag que braceja per arribar a la riba, abans de morir exhaustos, sempre serà millor que algú ens ajudi llançant-nos un salvavides. No sortirà de franc, però almenys esvairà incerteses que situaven l'Estat espanyol en una situació molt angoixant. Bona part de la responsabilitat de tot el que ha succeït és atribuïble als bancs. Els mercats desconfiaven, amb raó, dels seus comptes, el capital fugia i el finançament grimpava fins a arribar a interessos inassumibles. El crèdit estava sec i l'economia asfixiada. La conseqüència ja la coneixem: més atur i empobriment econòmic i social. L'auxili que ens presta la Unió Europea serà efectiu si aconsegueix asserenar la pressió dels mercats i si flueix el crèdit entre la petita i mitjana empresa, autèntic motor de la nostra economia. En el seu indissimulat intent per reivindicar-se després de romandre ocult durant mesos, Mariano Rajoy va assegurar ahir que, si no hagués estat per les reformes empreses pel seu Govern, ja estaríem intervinguts. També va negar que el rescat financer tingui el més mínim cost per als ciutadans. Esperem que això ho compleixi, tot i que, de moment, cal ser escèptics. Els contribuents no poden ser els pagadors dels abusos de la banca. És pura justícia social quan veiem diàriament les immorals jubilacions milionàries dels qui ens han col·locat la soga al coll. I tan imprescindible com això serà buscar als causants de la destrossa perquè expiïn les seves culpes.