la Guillermina Motta cantava fa molts anys, coincidint amb la irrupció de la nova cançó catalana, una lletra de baixa qualitat literària, inspirada en uns que volien ser tan moderns, tan fidels a l'últim crit de la moda, que esdevenien ridículs; el títol de la cançó era Els esnobs i narrava que sentia una mena de simpatia, de llàstima o tendresa, pels pobres seguidors de tot el que és nou i que accepten els ?enganya?badocs que entren al mercat, sense cap raonament que no sigui la moda trepidant del moment, les ganes de cridar l'atenció i ser tinguts socialment com uns innovadors trencadors. Ella en la cançó s'autocriticava i s'aplicava la lletra de denúncia moral incloent-se dins del col·lectiu esnob.
Quan una persona de forma reiterativa té la necessitat de proclamar solemnement que sempre diu la veritat, penso que estic davant d'un mentider. La vida m'ho ha demostrat. Igual malpenso si un fa bandera constant de la seva honradesa, de la seva bondat, de la seva intel·ligència. No cal. Hom ja s'adona si és fiable o no, si és llest o no. No és necessari refregar-ho de forma contumaç a la cara del receptor. La dita castellana: "Dime de qué presumes y te diré de lo que careces", com aquesta altra: "Piensa el ladrón que todos son de su condición" les tinc sempre presents. Són les obres les que ens demostren qui som, no les paraules que el vent se les emporta i que fins a cops actuen de bumerang contra qui les ha pronunciat. Inclús prefereixo més que un no es defineixi de cap manera perquè tota definició sobre la personalitat feta per un mateix exagera els aspectes positius o els negatius, en especial es vanta dels primers. Endemés les definicions contenen sovint trampes i en filosofia, com en qualsevol ciència, si quelcom és difícil de formular és una bona definició perquè els matisos i les excepcions no hi caben.
La setmana passada es va inaugurar la Universitat Progressista d'estiu de Catalunya (UPEC), un invent del PSC-PSOE. Mai de la vida m'apuntaria a una universitat que exhibeix "progressisme" o "conservadorisme", el mateix títol les desqualifica, perquè si un requereix fer-ne molta ostentació pública és que no ho és, no n'està massa convençut o exigeix que els altres li ho confirmin, com el nen petit pregunta als pares si es porta bé o si l'estimen perquè ell no ho sap. Malgrat que el mot "dreta", "esquerra" o "progressista" ja no signifiquen gran cosa, encara algun tanoca s'entesta a fer-los brillar. No seria res estrany que florís una universitat d'estiu sense complexos ni prejudicis com UCEC, Universitat Conservadora d'Estiu de Catalunya. Per a molts "progres", titllar a un de conservador és un insult, ja que creuen que la seva autoritat moral és superior a la de la resta d'humans.
En l'acte d'arrencada de la UPEC, els tres líders Pere Navarro del PSC-PSOE, Joan Herrera d'ICV i Oriol Junqueras, secretari d'ERC, van evocar amb enyorança els èxits del tripartit. En Junqueras no es va sumar a l'entusiasme dels dos primers, escaldat per la trajectòria erràtica del pacte d'en Carod, en Puigcercós i en Ridao amb en Montilla, que va danyar molt la imatge del partit que ell ara dirigeix. Tanmateix els altres dos es desferen en elogis. Si tan bé ho hagués fet el PSC ara no governaria CiU la Generalitat, això ho entén tothom; ara bé, com justificar la pèrdua del poder per part del PSC? Doncs apel·lant a l'excusa tan suada que el tripartit no va tenir una política informativa de qualitat que propagués arreu les seves bondats. Si no la tenia, una de dues: o no eren tantes les bondats o no gestionaven bé perquè no sabien explicar-se.
Com que el mot "tripartit" és un mot embordonit, ara parlen en grec i pensen en una "Syriza" a la catalana, el populisme d'esquerres que va perdre les últimes eleccions a Grècia, igual que antany parlaven de l'"Ulivo" italià, una concentració de partits d'esquerra. El mot tripartit ja ha passat a la història i ha deixat mal record a molts catalans, per aquest motiu els màxims responsables d'ERC se n'allunyen com si l'invent no hagués estat cosa seva. Com si ells no en fossin hereus. Espero que algú, com jo mateix, reconegui que l'expresident Montilla ens va fer passar molta vergonya, no per no haver nascut a Catalunya -ningú tria el lloc ni la família quan neix- sinó perquè després de tants anys de conviure aquí parlava un català penós i no s'havia significat per una estima per la nostra terra.
Encara el PSC viu embardissat dins el fals dilema federalisme o no federalisme. Ancorats en una tesi de fa més de 30 anys i no reaccionen, no avancen perquè la por cerval al PSOE els neutralitza. L'amenaça que el PSOE aterri a Catalunya sense el PSC és l'espasa de Dàmocles que penja damunt dels seus caps. El PSC envellit no sap què vol ser un cop adult, tanmateix aquesta avorrida ambigüitat federalista els reconforta. Neden sempre a la superfície, però el seu braceig esdevé cada any més fatigós i que vagin alerta perquè si el PPC s'espavila entrarà en els seus fortins, com ha fet a Badalona, i els saquejarà.
Es difícil entendre què fa el PSC-PSOE i la incomprensió augmenta en la mesura que qualla el "Pacte Fiscal o Concert econòmic", una justa redistribució dels diners que surten de Catalunya cap Espanya i que no ens tornen. Els socialistes bascos el defensen amb ungles i dents per a Euskadi i els socialistes catalans el neguen per a Catalunya. El PSC s'ha conxorxat amb el PPC per oposar-s'hi. Qui ho entengui que ho compri, encara que penso cada dia n'hi haurà menys que ho voldran comprar.
