fa pocs dies vaig llegir un interessant article del magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya Miquel Àngel Falguera. L'article pren com a punt de referència unes desafortunades manifestacions de la ministra d'Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, afirmant "tenir més por dels jutges que dels homes de negre" (els "emissaris" de la Unió Europea per controlar els ajustos econòmics) i realitza una molt curosa, i també molt crítica, anàlisi de la reforma laboral operada a Espanya a partir del Reial decret-Llei 3/2012 i continuada amb la Llei 3/2012 de 6 de juliol, i de l'impacte que l'esmentada reforma va a significar en les relacions laborals i en el deteriorament de les condicions de treball de les persones treballadores.

L'article va provocar la meva curiositat jurídica, ja que la nova regulació dels Expedients de regulació d'ocupació després de la reforma laboral, per cert encara incompleta a l'espera del desenvolupament reglamentari de l'article 51 de la Llei de l'Estatut dels Treballadors que derogui el Reial decret 801/2011 de 10 de juny ("interpretat" per l'Ordre ESS/487/2012 de 8 de març), ha suposat certament un canvi important respecte a la regulació anterior. És important conèixer la primera doctrina judicial dels tribunals laborals sobre com ha d'interpretar-se el citat art. 51 i com utilitzen els esmentats tribunals (o no) les normes internacionals que incideixen sobre aquesta matèria, assenyaladament la Directiva 98/59/CE, de 20 de juliol de 1998, relativa a l'aproximació de les legislacions dels Estats membres que es refereixen als acomiadaments col·lectius, i el Conveni número 158 de l'Organització Internacional del Treball, de 1982, sobre la terminació de la relació de treball per iniciativa de l'ocupador.

He acudit a la base de dades de sentències del Consell General del Poder Judicial. Fins divendres passat, dia 24 d'agost, he pogut llegir cinc sentències del Tribunal Superior de Justícia, totes estimatòries de les demandes interposades, tres del TSJ de Catalunya, dues estimatòries i una de desestimatòria, una del TSJ de Galícia, desestimatòria, i dues de l'Audiència Nacional, totes dues estimatòries. Totes les sentències han estat dictades en data anterior a l'entrada en vigor de la Llei 3/2012 de 6 de juliol, i per tant apliquen el RDL 3/2012 de 10 de febrer, amb l'única, i molt important, excepció de la dictada el 25 de juliol per l'AN i en la qual es qüestiona la possibilitat de presentar ETS per centres de treball i no de manera única per a tota l'empresa en el supòsit que disposi de diversos d'ells.

Les sentències van marcant les línies de tendència que s'entreveuen en l'aplicació de la nova normativa sobre ETS prevista en la reforma laboral, a l'espera de la publicació del nou Reglament de procediment de tramitació dels ETS, i del qual caldrà estar també molt atents, ja ho avanço, a la nova regulació dels expedients al sector públic.

Fins ara he llegit dos esborranys del projecte de RD, de data 22 de maig i 27 de juliol, respectivament, i és rellevant que ha estat en el segon quan s'ha incorporat la nova regulació aplicable al sector públic, en uns termes que debiliten extraordinàriament segons la meva opinió la possibilitat d'accionar en seu jurídica contra les decisions polítiques adoptades, per exemple, de reducció de les partides pressupostàries en els pressupostos generals, que poden comportar la presentació de l'ERO.

Segons la meva opinió, destaca la importància que els tribunals estan concedint al període de consultes entre les parts per intentar arribar a un acord, així com també a l'existència d'una real voluntat de negociació perquè l'esmentat tràmit no sigui merament formal.

A més, se segueix analitzant amb rigor jurídic l'existència de la causa o causes al·legades per la part empresarial, i l'objectivitat dels criteris utilitzat per seleccionar als treballadors acomiadats. En el procés judicial està cobrant una renovada importància l'Informe de la Inspecció de Treball, cosa de la qual no era probablement molt conscient el primer redactor de la norma.

Per cert, una de les notes que també vull destacar de gairebé totes les sentències, i que és en principi de caràcter formal, és la transcripció dels preceptes de la nova normativa i d'aquells de la Directiva de 1998 i del Conveni núm. 158, d'una manera que en ocasions pot semblar fins i tot exagerada però que cal pensar que respon a l'interès dels tribunals a recordar en primer lloc molt bé quina és la, nova, normativa d'aplicació per després entrar en el fons del litigi.

Estic segur que en els pròxims mesos els TSJ i l'AN tindran un intens treball (em ve al cap en aquests moments els ETS de la Corporació Valenciana de Ràdio i Televisió i el de l'Ajuntament de Jerez de la Frontera), i molt més si el nou Reial decret incorpora la regulació dels expedients al sector públic.

Serà aleshores el moment de tornar sobre la qüestió, i també cal esperar que el Tribunal Suprem es pronunciï sobre els recursos de cassació que, segurament, ja s'han interposat contra la major part de les sentències que he pogut llegir. I igualment, serà obligat analitzar el nou Reial decret una vegada sigui aprovat pel consell de ministres i publicat en el BOE, per veure com afectarà a tot el procediment de tramitació.

Com poden comprovar, de feina no ens en faltarà als laboralistes i a les persones que des de l'àmbit empresarial i sindical han de lidiar amb aquests conflictes. De moment, els desitjo, a tots aquells que hi tinguin interès o necessitat, una bona, i tranquil·la, lectura de les sentències referenciades, però... prenguin-se el seu temps.