El New York Times, un dels diaris més coneguts del món, deia, referint-se a Espanya, que "la paciència de la gent s'està acabant a causa de la política d'austeritat dictada per Alemanya i la UE, que no ha aconseguit ni reduir el dèficit ni començar la recuperació, només incrementarà l'atur i malmetrà els programes socials, quan més es necessiten", a més de generar més misèria i agitació social. Els espanyols -catalans inclosos- aguanten l'inimaginable, mentre els esmotxen la sanitat, l'educació i altres fites de l'estat del benestar, sense que s'adopti cap mesura per rescabalar el creixement, tal com recomanen els millors experts, entre ells Joseph Stiglitz i Paul Krugman, premis Nobel d'economia. El que importa és reduir el deute per garantir així que es retornaran els crèdits deixats pels bancs -sobretot alemanys- per crear i mantenir la "bombolla" immobiliària, i satisfer també l'avarícia dels dits "mercats", delirosos del ?guany especulatiu, ràpid i generós.
Fa pocs dies, un parlamentari català comentava la seva tristor en veure l'edifici del Congrés envoltat de tanques, aïllat del poble. "Era com si haguessin segrestat la voluntat popular", em deia. Hores després, en una fefaent mostra del tarannà governamental, no solament es reprimia amb violència inusitada la primera protesta contra les "retallades", sinó que la segona reacció, per part de l'alcaldessa de Madrid, Anna Botella, i de la delegada del Gobierno, Cristina Céspedes, era la proposta de violentar -"modular", van dir- un altre dret, el de manifestació.
Lògic, si recordem què va dir, en cert moment, el fundador del partit d'ambdues polítiques: "La calle es mía". Espanya torna a ser gris.
