Cartes

Família mengual-mallol. GIRONA.

Joan: fa anys que ens vam conèixer. L´Anna Maria, avui la teva esposa, ens va presentar el 1972. No podíem imaginar les coses que aprendríem, caminant al costat de l´excel·lent metge i millor amic.

Estem agraïts de les estones viscudes, la cura de la salut dels nostres fills, el bon fer professional, els teus diagnòstics, la delicadesa, companyia, suport.

Recordes la incondicional Anna Maria? Incansable, al teu costat, llegint-te el pensament i mirant-te, sense paraules!

Recordes la foto del teu fill Jordi amb un barret de paper de diari? Segur que l´havies fet tu! Presidia la taula al despatx!

Gràcies pel suport en el naixement de la Mia, d´en Josep Maria, que va néixer tres mesos abans del previst. Vam comptar amb el teu suport i amb l´atenció a la mare, que sovint queda en segon terme.

Gràcies per aquell diumenge, quan ens vas dir que la Mia tenia varicel·la. Per aquella nit que, amb seguretat i amb una riallada, ens vas dir que en Josep Maria tenia apendicitis.

Gràcies pel teu ajut en el naixement del l´Albert. Vas córrer a visitar-lo: aquella bilirrubina tan alta et feia sospitar! Les xifres no quadraven! Però a tu no et quadrava ningú! I aquell ràpid diagnòstic d´hèrnia inguinal!

I aquells sopars junts!: deixaves anar seguits, reguitzells d´acudits que ni ens permetien aturar les riallades. Els cambrers sempre eren interrogats arran de què portava i com estava fet cada plat.

Fa poc, vas donar un darrer consell a la Mia, dient-li com havia de vacunar la seva filla Estel.

I com t´agradaven les trufes gelades de la iaia! la grana de músic, les coques. Com que eres tan llaminer... la iaia te´n portava. Pot ser al cel la iaia te´n deixarà tastar alguna.

Gràcies per haver sigut: ferm, alegre, rigorós a la feina, companyó en l´amistat. Ens has deixat empremta.

Catalunya i Castella,

dos estats independents

Francesc A. Picas. LA JONQUERA.

En arribar el 12 d´octubre, Festa de la Hispanidad, recordem que Amèrica fou descoberta el 1492 per Cristòfol Colom sota el patrocini de la reina Isabel de Castella. Les terres conquistades quedaren junyides a l´imperi espanyol i Espanya es guardà l´exclusiva del comerç amb Amèrica. Catalunya, llavors estat independent , no fou autoritzata comerciar amb el nou món.

Encara que el nostre príncep Ferran fos casat amb la reina Isabel de Castella, i que existís amistat i col·laboració, Catalunya, pel fet de ser un estat independent no podia fer comerç amb Amèrica. Fins al 1778.

Catalunya va perdre la independència el 1714. Felip V ens reduí a una província espanyola. Tot i ser Catalunya una província espanyola, hagueren de passar encara 64 anys, perquè els polítics de Madrid ens autoritzessin a fer comerç amb América. Parlem de 1778. Els fabricants i el polítics catalans s´hagueren d´agenollar i demanar-los per favor que els deixessin anar a vendre teixits a Cuba, que per cert els catalans s´hi guanyaren molt bé la vida, i Catalunya en sortí molt beneficiada.

Actualment un dels problemes amb Espanya són els impostos que Catalunya genera. Els catalans voldríem administrar els nostres propis impostos per millora de la sanitat, pensions, educació, cultura, infraestructures i una llarga llista social. També Madrid ens posa plet sobre la llengua. No admeten que la llengua catalana sigui la pròpia de Catalunya.

Diàriament, des de la televisió i la premsa ens ho neguen amb raonaments impropis i erronis. Som molts els catalans que desitgem una independència amigable amb Espanya, com l´amistat que hi havia en el temps de Ferran i Isabel

Primer, el país

arnau palou i vicens. girona.

El passat 5 d´octubre vaig llegir com, després de sis hores de reunió, els diferents grups independentistes trencaven la possibilitat de fer una gran coalició per tal de no disgregar el vot sobiranista en les pròximes eleccions autonòmiques. La sensació decebedora va ser immediata: Ja hi tornem a ser!, que si un vol el número 4 per Barcelona, que si l´altre vol el númearo 1 per Girona€ De veritat creuen que això és el principal per als catalans?

El meu desencant no tan sols és pel fet que això implicarà una pèrdua de diputats (vots de les diverses formacions que es perdran en no arribar al mínim per constituir nou escó i que, possiblement sumats sí ho farien) sinó, a més, per la incapacitat dialogant i negociadora mostrada.

ERC, SI, Reagrupament i Democràcia Cat. tenen un 99% del seu discurs idèntic. Si no poden posar-se d´acord en l´1% restant, com s´ho faràn quan hagin de negociar a Europa, on, de ben segur, trobaran posicions molt més allunyades?

De fet, Convergència Democràtica i Unió tenen, ideològicament, més divergències entre ells que tots els grups anteriorment esmentats i, tot i això, fa molts anys que són socis de coalició€

El PSC no pot declarar-se obertament escissionista, perquè això els feria perdre molts vots en l´àrea metropolitana de Barcelona. Aquests vots ja estan ocupats. Un cop més es pensa primer en el partit i es treu del bagul dels records el federalisme que, per cert, sona a un d´aquells vells oficis desapareguts que hi havia al segle passat. «Ja els convencerem» deia al parlament el Sr. Sabaté, referint-se als seus caps, els socialistes espa­nyols. Al PSOE encara riuen. Em consta, però, que una part del PSC sí que veuria amb bons ulls una força d´esquerres catalanista de debò.

Per tot això demano un últim esforç als nostres polítics, saber fer passes enrera en les aspiracions individuals o de partit, per aixì construir una majoria sobiranista que ens doni credibilitat, no tan sols com a nació, sinó també com a país.