Aquella bona dona estava desesperada. No sabia com reaccionar davant el seu fill de poc més de sis anys. «No ho puc entendre», em deia. «Sempre he cregut que als nens calia donar-los totes les explicacions i que veiessin que els pares també, a vegades, ens equivoquem. Li he demanat perdó quan la llet de l'esmorzar estava massa freda o quan no he tingut temps per fer-li el seu menjar preferit... Quan ha reclamat la meva atenció, ho he deixat tot i li he fet cas. A vegades estava llegint i quan el nen m'ha demanat que jugués amb ell, ho he deixat tot per ell... Què he fet malament?». I seguia explicant-me com el fill havia anat agafant protagonisme en la vida familiar. «He deixat que em renyés; jo crec que en la família tots som iguals. I, quan m'ha renyat, jo li he promès que m'hi miraria més a l'hora de fer les coses. Jo voldria que ell en prengués exemple del que jo faig... Però veig que no és així...». I seguia descrivint una situació en què aquell nen, fill únic, s'havia anat fent amo de la situació. «No deixa que parlem el seu pare i jo; s'hi fica pel mig i interromp les nostres converses». Fins que aquell dia havia arribat un punt de mal justificar. «Avui al matí, quan li he dit que havia d'anar a casa l'àvia, m'ha dit que no hi volia anar. I com que jo hi he insistit, ell ha agafat un pal... I m'ha pegat... Un cop de pal al cap! Què he fet malament?».
Aquesta podria ser una història real. I, de fet, ho és. Ho és com a resum de moltes altres històries explicades en aquests darrers anys. I són històries de sofriment d'uns pares que han intentat fer la seva tasca educativa de la millor manera possible. Però en què, ves per on, quelcom ha fallat.
I el que falla és, molt sovint, l'educació en els límits. És important que el nen, des de petit, tingui clars els referents. I aquests referents han de venir dels pares. Són els pares qui han de posar les normes des d'una autoritat que s'entén com prestigi. Els pares, pel fet de ser-ho, estan obligats a marcar aquests límits al nen des de petit, a fi que entengui que a la casa hi ha un ordre que cal seguir. Els límits són com les baranes d'un pont. Quan passem per un pont sobre un rierol i hi ha baranes, ens sentim segurs. Malgrat les possibles turbulències de les aigües, les baranes assenyalen els límits del nostre moviment i ens donen seguretat. Si no hi ha baranes, no anirem segurs. Sense límits no hi ha seguretat. I, sense baranes, si ens apropem al rierol, podem sentir vertigen i caure al buit... Per tant, no hi pot haver educació sense assenyalar uns límits. No s'ha d'esperar que arribi el cop de pal...
