diuen que la Ciència podria definir-se com l'estudi objectiu, fonamentat sobre la veritat, de les coses d'un món que existeix per ell mateix, mentre que la Ciència-Ficció (CF), correspon a l'estudi imaginatiu de coses que plausiblement no tindran mai existència. I doncs: per què no crear un nou terme, tal com el d'Ultraciència, per descriure un punt de vista alternatiu, intermedi als dos elements anteriors? Entre la visió científica i la descripció, a vegades inversemblant i delirant, de la CF hi ha una terra promesa de ningú, a on un hom pot promoure-hi una nova estètica, on les coses del món es poden mirar amb una filosofia híbrida, a mig camí entre la veritat i la mentida absolutes. Un terreny on pot conviure lògica i surrealisme, imaginació i qualsevol faceta de la literatura, la ciència, la història i la filosofia.
No és estrany descriure una tercera via així, només cal tenir presents alguns llibres que estan a l'abast de tothom i que poden identificar-se com a ultracientífics. Penso en el camí obert per F. Kafka en el relat Die Verwandlung i en les anotacions de H. G. Wells dins l'excel·lent novel·la curta The Time Machine. Ambdós imitats, més tard, per G. Orwell al profètic 1984. També cal recordar el relat d'A. Huxley, inspirat pels coneixements del seu germà biòleg, on la clonació humana és protagonista: Brave New World. Sense oblidar la prosa poètica de B. Vian a L'Herbe Rouge, i dos elements més propers a la CF. A l'I. Asimov de The End of Time i el relat cinematogràfic 2001, a Space Odissey d'A. C. Clarke. Per acabar amb el plausible relat de C. Sagan, també transformat en film: Contact.
En qualsevol d'aquests exemples, de vegades l'element literari pesa sobre la reflexió científica i d'altres la imaginació científica esdevé la base literària. En ells, però, hi ha quelcom que els transporta un punt més enllà de la literatura usual, tant com el seu contingut els aparta de la típica CF.
Esdevenen, vistos d'aquesta forma, relats d'Ultraciència. Noteu que he ?emprat imaginacio? científica, en lloc d'intuïció. Contràriament al que molts científics pensen, és la imaginació el vehicle que fa descobrir nous camins ?científics: només cal pensar en els espais ??no-euclidians o en els teoremes de Gödel, dos exemples clars de construccions contraintuïtives però altament imaginatives.
La Ultraciència pot ser considerada com una forma d'estudiar les coses del món des d'un punt de vista plausible i alhora imaginatiu. Per tant, al contrari de la CF, que es concreta en novel·les o pel·lícules endebades no pas gaire reeixides, en el camp de la Ultraciència hi cap també la poesia i el teatre. Doncs, pot considerar-se ultracientífica una composició literària en la qual alguns termes conceptes, manllevats de la Ciència i el seu llenguatge, es transformin en una estructura eufònica, i alhora en transmissors tant de sentiment com de noves imatges, difícilment construïbles pels mitjans literaris, filosòfics o científics habituals.
Valgui'm això per justificar la meva primera publicació en aquest camp [Històries d'Ultraciència; Col·lecció Llibres dels Quatre Cantons; CCG Edicions. Ciutat de X (2001)].Consisteix en un recull de relats curts sobre temes que m'han interessat científicament. Però, les particularitats d'aquests àmbits fan molt difícil el seu tractament científic i encara més la seva divulgació. La possibilitat d'estudiar aquestes coses des d'una òptica literària, tot limitant allò imaginari amb l'adreçador del pensament científic, va conformar aquest llibre. Les línies temàtiques dels relats d'Ultraciència són: comprovar el poder pràctic dels encanteris; emprar aparells que transformen sentiments en imatges; desplaçar-se instantàniament d'un lloc a l'altre de l'univers; estudiar evidència de visites d'éssers d'altres móns; descriure un relat inèdit de Verne; descobrir que la closca d'uns cargols informa sobre una civilització extraterrestre; analitzar el sentit de veure objectes no identificables en el cel; estudiar un cas d'abducció per part de visitants galàctics; visitar el Tibet d'aquí a mil anys; crear noves Terres a partir de móns perduts a la galàxia; emprar holografies per substituir els éssers vius; ?revifar un ésser multidimensional, contingut en un bloc de pedra nummulítica...
En totes aquestes propostes es veu clar dins de l'univers ultracientífic com un hom pot jugar amb el temps i l'espai, pot assumir la utilització d'ordinadors quàntics, pot aconseguir descriure paisatges mai vistos, com la ciutat de Lhassa més enllà del segle XXXI o un planeta extrasolar abans de ser terraformat... Dins la Ultraciència, el Laberint de ?Ciutat de X (Ciudad de J, en castellà), un paisatge afí però a bastament distint a la ciutat intramurs de Girona, esdevé un lloc on és possible la concessió del premi Nobel de Física a un professor de la UdX, just unes hores abans del seu assassinat a mans d'una dona misteriosa...
Aquest primer llibre de relats d'Ultraciència ha tingut continuació en dues novel·les [Laberint de Laberints, CCG Edicions Girona (2007) i El Llangant Blau, CCG Edicions Girona (2012)] escrites en clau d'Ultraciència, on el Laberint de Ciutat de X i els seus personatges hi tenen un protagonisme cabdal.
Tant en Laberint de Laberints com en El Llangant Blau el relat, fa viure al protagonista per mitjà de fragments del seu diari, dins una societat feta per un aliatge del marc antic de les pedres del Laberint i dels personatges peculiars que hi viuen. Tot està immers dins tecnologies fora de l'abast del present, basades en l'anomenada paradoxa d'Einstein, Podolski i Rosen i la mecànica quàntica. El resultat és l'aplicació ultracientífica que permet la tramesa instantània d'energia, matèria i informació entre dos punts de l'espai-temps tan allunyats com es vulgui. Però tant el marc antic com l'ambient futurista, no impedeixen que el pas dels dies sigui acolorit i ple d'escenes, converses i situacions insòlites. Mentre Laberint de Laberints està escrita amb el format d'una gran història d'amor entre un professor de la UdX i una professora visitant australiana, l'escrit més recent, El Llangant Blau, correspon a les aventures eròtiques del mateix professor amb diverses dames de Ciutat de X, il·lustrades pels nus originals del professor Ll. Oliver, físic teòric del CNRS a París, i que com el present autor, es fill de Ciutat de X.
Si penseu que hi ha d'haver una nova estètica literària pròpia del tercer mil·lenni, trieu la Ultraciència. Segur que us farà el pes.
