l'angoixa generada per la situació d'injustícia que travessem en bona part d'Europa és enor?me. La crisi està colpejant amb intensitat capes socials que fins avui s'havien lliurat de les turbulències econòmiques i dels ensurts polítics tolerables en el marc d'una democràcia.
Malauradament, els artistes del present disposen d'una matèria primera vitalment equiparable als sentiments amb què van treballar alguns dels creadors més determinants de la història: de pintors com Goya a músics tan dispars com Bob Dylan o Sex Pistols, tot passant pels directors del neorealisme italià -Roberto Rossellini, Vittorio de Sica, etc.-?. Però, ara per ara, no abunden els exemples en què coincideixin una elevada qualitat de la producció i un ferm compromís ideològic.
La majoria manté les inèrcies de l'individualisme radical que ens ha portat al naufragi ètic i cultural que estem patint aquests anys. I també n'hi ha que es pregunten quin paper haurien de jugar exactament en aquest context. L'enduriment de les seves condicions de treball i del mercat en què es mou la seva obra no els ajudarà a trobar les respostes que busquen. Si és que les busquen, és clar.
