Cartes

LLUÍS VILÀ FERNÁNDEZ. LA BISBAL.

S´imaginen la hipòtesi que jo sóc polític i dic que els polítics menteixen, jo sóc un mentider perquè sóc polític, i per tant estic dient la veritat. Però com que sóc un polític mentider, també s´ha de deduir de la meva afirmació que els polítics no menteixen, per tant poden estar dient la veritat. Aquesta incongruència de la lògica, que fa anar de bòlit matemàtics i pensadors, és la que està precipitant el món cap a un camí desconegut i incert, pel cervell humà la solució a la incògnita no resolta és: el peix es mossega la cua. És el problema congènit de l´ADN polític, per això les mentides poden ser tractades com a veritats i viceversa.

Els catalans

de 1975 i de 2012

Francesc A. Picas. LA JONQUERA.

El panorama econòmic d´Espanya en aquest 2012 és desolador. Sis milions de treballadors han perdut la feina, i molts estan acabant els drets del subsidi d´atur. Centenars de fàbriques i negocis estan en crisi i han tancat les portes, amb gran perjudici per als ­obrers que hi estaven empleats.

Les hipoteques porten el dolor i la desesperança a moltes famílies, joventut que acaba els estudis i no troba lloc per treballar. Milions d´euros fugen d´Espanya per falta de confiança. Espanya té un deute de milers de milions d´euros a Europa. Famílies desunides a causa de la falta de diners. Viuen neguitoses per l´alt cost de la vida. Càritas ha d´atendre les necessitats de centenars de criatures, vells i famílies. El poble està inquiet per l´esdevenidor econòmic i preocupat pel fet que l´administració central i fins i tot la municipal retallen beneficis socials.

Trenta-set anys enrere, els catalans del 1975 no sofrien els problemes econòmics que pateixen els catalans d´avui. Parlem del 1975, l´any en què morí Francisco Franco, el 20 de novembre. El 1975 tots els obrers tenien feina i encara feien hores extra. Catalunya atreia milers d´espanyols de províncies que venien a casa nostra a treballar. La joventut sortint de l´escola trobava un lloc per guanyar-se la vida. Centenars d´empresaris obtenien crèdits dels bancs i obrien llocs de treball. El capital estranger venia a Espanya per muntar-hi fàbriques i estructures de producció.

Començava la construcció de vivendes. A la Jonquera feia poc que s´havia inaugurat una autopista fins a Múrcia, veritable corredor del Mediterrani. Una artèria de riquesa que facilitava la importació, l´exportació i el turisme. Les duanes de la Jonquera i de Barcelona recaptaven milers de milions de pessetes de drets d´aranzel que omplien la caixa del Banc d´Espanya a Madrid.

Aquesta és la veritable memòria històrica econòmica de 1975. No és comparable amb la de 2012.

La carretera C-25

i el Tercer Món

Jesús Domingo Martínez. Girona.

Gràcies a Déu, penso que no pas gràcies a les empreses i menys als polítics que ens governen, que les obres de la carretera C-25 o també anomenada «Eix Transversal» estan en estat avançat, després de més de tres anys i ja comença a ser hora. No obstant, em sembla incomprensible i irracional que en l´estat actual, des de les Oluges fins a l´aeroport de Girona, estem sense un tram en el qual sigui permès l´avançament.

Dissabte passat entre les 19 i les 21 hores, era de nit i fins i tot plovia, vaig haver de fer ús de l´esmentada carretera, des de Vic fins a Girona (l´eix s´acaba a l´alçada de l´aeroport) acompanyat d´altres persones. Malauradament ens va tocar, només d´entrar a l´eix, anar darrere d´un vehicle conduït per una persona de certa edat que en tot el trajecte la màxima velocitat que va aconseguir va ser de 50 km/hora. El trajecte el vàrem fer a una velocitat mitjana de 40 km/hora. No cal dir la caravana que es fa formar ni el patiment de nervis d´un bon nombre de conductors.

Excepte en tres o quatre punts on encara hi ha obres, la carretera està desdoblada i acabada, en cap tram no hi havia ningú treballant ni vigilant. En l´estat actual es podrien habilitar trams d´avançada sense cap impediment cada 10 o 20 quilòmetres. Des de Vic a l´aeroport no n´hi ha ni un.

Es pot culpar les empreses que estan fent les obres, però l´obligació de vetllar per la seguretat i la salut del ciutadans no és d´aquestes es sinó dels governs, en aquest cas, el de la Generalitat de Catalunya. Ja n´hi ha prou, dissabte passat teníem la sensació de circular per una via tercermundista.

Diuen que les obres s´acabaran el proper gener; després del que ens han fer patir espero que no tinguin la barra de venir a fer-nos la gran perorata el dia de la inauguració

La bona tasca del notari Palomero

Agustí Casanova i Masferrer. GIRONA.

El suplement Dominical del Diari de Girona va dedicar dues pàgines per felicitar el senyor Juan Palomero, d´ofici notari. Ha estat distingit amb la creu «Pro Ecclesia et Pontifici», concedida pel Vaticà, amb reconeixement al seu esforç en la vessant més social de l´església. Felicitats. No és només un bon professional sinó també una bona persona, amb un sentit de l´humor exquisit. Fa una pila d´anys que el tractem.

Recordo el dia aquell en què amb la Montserrat ens atansàrem al seu despatx per fer testament. No sé la raó per la qual el triarem. Probablement perquè el seu bufet és al centre de la ciutat de Girona. Ens va rebre com a notari i ens acomiadàrem com a amics. Ens va atendre en un sala d´estètica severa i de forma seriosa i solemne va advertir-nos del que significava fer un testament. De forma molt didàctica i entenedora. Quan ja havia estat una estona informant sobre la transcendència de l´acte, indegudament el vaig tallar per explicar-li una anècdota. Li vaig contar que no feia ni dues hores que a classe de Filosofia mentre emfatitzava amb entusiasme la tasca de Kant per salvar la ciència enfront la crítica demolidora feta per Hume (sempre en la Història de la Filosofia quan la ciència perilla surt un salvador), de cop vaig observar una alumna molt simpàtica que portava una samarreta on es llegia: «La Ciència m´empaita, però jo sóc més ràpida». No vaig poder aguantar-me el riure, jo defensant el saber rigorós i l´estudiant rifant-se de la ciència. Els tres allà reunits esclatàrem en rialles.

A partir d´aquell moment el senyor Palomero ens relatà anècdotes divertides de notaris. El ­senyor notari, tan digne i bon professional, també sap riure. Els notaris són humans, no són màquines que reciten de memòria les lleis. Una forta abraçada.