temps era temps, el ciutadà X era optimista, de tant en tant. A voltes se sentia afortunat d'haver nascut on havia nascut, de créixer on havia crescut; feliç d'escoltar la música que escoltava, de tenir la família que tenia; agraït de conduir el cotxe mig atrotinat que mai no el deixava a l'estacada. Sovint estava content de tenir la família que tenia, de conservar amics que valien la pena, de conviure amb veïns que li tocaven la pera en la justa mesura.
Però els temps han anat canviant, com en la cançó d'en Bob Dylan, i l'optimisme de l'amic X ha passat a millor vida. Ara escolta la mateixa música, però no en gaudeix tant perquè troba que els que la canten desafinen; manté la família, però no el somriure; els amics els veu molt poc i el seu cotxe de l'ànima, que encara aguanta, de sobte és un trasto i prou; i els veïns han comprat un gos bordador que li complica el son.
L'any que ve tot serà pitjor, perquè és 2013, l'any de la bèstia. L'X ho sap i es prepara per estar més trist: si pot treballar, guanyarà menys diners; si no ho pot fer, passarà misèria; si es posa malalt, amb prou feines podrà anar al metge, si no és pagant; els seus fills estaran més comprimits a classe i potser menys calentons, perquè ja se sap que la calefacció gasta massa; res de concerts, ni d'anar al teatre, ni d'anar a sopar a fora.
Tant li fa si les coses van bé o no. L'X té molt clar que és època d'estar tristos, d'anar tirant que ja és molt, d'anar passant dies i empenyent anys. L'hi han dit tantes i tantes vegades, que al final s'ho ha cregut. Prohibit pensar en positiu, X, que arriba el 2013, l'any de la bèstia. Prohibit intentar ser feliç, X, perquè durant uns anys ho vam ser massa i ara, X, toca purgar pecats. Mai res no tornarà a ser com abans, X. I punt.
