Fa tretze mesos, Mario Monti va rebre l'encàrrec de formar govern de mans de Giorgio Napolitano, president de la República Italiana. Napolitano havia accedit a la presidència el novembre del 2006, després d'haver estat elegit per una majoria suficient del Parlament, és a dir, que el seu mandat té una plena legitimitat democràtica. Monti, per la seva banda, després d'acceptar a contracor l'encàrrec i de presentar la seva llista de ministres, va ser ratificat per una majoria aclaparadora del legislatiu, on va presentar una moció de confiança. Al Senat va obtenir 281 vots a favor i 25 en contra, i en la cambra baixa, 556 sís i 61 nos. Aquestes xifres suposen el rècord de suport mai aconseguit per un cap de govern en la república transalpina. Per tant, costa entendre en què es basen les acusacions de falta de legitimitat democràtica contra Monti. Deu el seu càrrec de president del Consell a una decisió democràtica d'organismes democràtics elegits pels ciutadans, i només el va acceptar després de comprovar que el suport era molt més ampli que el d'una majoria de torn. I ha presentat la dimissió quan un d'aquests suports, el del partit de Berlusconi, ha desaparegut per raons de pur oportunisme. És cert que Monti no havia encapçalat cap candidatura a les eleccions, i pel que sembla, tampoc no ho farà ara. En realitat, s'està oferint a repetir l'esquema. Té un programa a disposició de les institucions, i si els agrada, ja li ho diran. S'ofereix a continuar traient Itàlia del pou, però no vol pagar a les urnes el desgast per les retallades.
Les lleis italianes no exigeixen que el cap de govern sigui el líder del partit guanyador. I tampoc les espanyoles. La Constitució estableix que el rei proposa un president després de consultar els partits, i que el candidat ha d'obtenir la confiança del Congrés dels Diputats. El mateix que van fer Napolitano i Monti. No és obligatori que el candidat sigui el líder de res, ni tan sols que sigui parlamentari. Pot agradar més o menys, però aquestes són les regles. És cert que gairebé tothom vota pensant que el cap de llista per Madrid del partit guanyador es convertirà en cap de govern, però no ha de ser necessàriament així. I si es volgués que ho fos, caldria modificar la Constitució. Començant per l'article 68, que consagra la circumscripció provincial i el sistema proporcional dins d'aquesta.
