potser és la nostra única i primera i última oportunitat històrica de posar la primera pedra per construir la dignitat del meu sexe, amb la revolució pendent que no s'ha fet mai amb la nostra presència activa i predecessora d'un canvi de "carteres" entre els homes i les dones per racionalitzar d'una vegada i per sempre i decretant la jubilació urgent del sexe masculí (acomiadament procedent) que al llarg de tots els segles ha demostrat la seva incapacitat per dur les rendes d'un món en pau.
En principi era el verb i ells no l'han sabut conjugar mai confonent sospitosament i persistentment sempre la A amb la O. No cal una matrícula d'honor pel meu descobriment que la raó de tot plegat d'aquest fracàs universal de la nostra imprescindible convivència existencial en són responsables els homes de totes les guerres, provocadores de tanta fam, de tants milions de morts exterminats en el mal nom dels seus déus posats sota les seves botes al seu servei. No cal gaire lucidesa per sentenciar-los, amb un jurat de dones justes, a l'ostracisme etern.
Encara que també cal dir-ho, no tots són de la mateixa tribu. També n'hi han com el gran poeta Rimbaud: "Quan la dona sigui conscient de la seva infinita esclavitud, quan assoleixi per si mateixa la grandesa de la seva pròpia existència, l'home -fins ara abominable- ella també serà poeta i també descobrirà el seu poder de ser protagonista de la història...".
O com deia el nostre gran escriptor, autoescapat d'aquesta Espanya de cavernes: "...com feien els meus estudiants de la New York University que sempre escrivien Ella quan es referien a Déu...".
La revolució pendent del verb, la incineració de tots els Diccionaris del llenguatge. Feministes, és aquest el moment de tornar a començar. N'hem après ja massa de la nostra tasca atàvica de netejar i escombrar. Fem-ho. Amb el verb.
