Sóc a Puebla. Podríem dir que l'única cosa que tenen en comú aquesta ciutat mexicana i Girona és el so de les campanes d'una catedral majestuosa, tota la resta és distància. Intentar explicar amb paraules com és una ciutat en la seva complexa totalitat és com voler separar les aigües del Mar Mort sense l'ajuda divina, és a dir: doblement impossible. Només em veig capaç de compartir la suma d'impressions anotades a la meva llibreta mental de viatge, i que sense cap voluntat de fer de guia ni de jutge, poden portar llum al descobriment d'un indret geogràfic que per a molts, fins ara, no sabien ni que existia.
L'Heroica Ciudad de Puebla de ZaragozaAngelópolis, per als més religiosos, és una ciutat gran, a mig camí entre la costa i el centre del país, fundada i pensada com a punt de descans i d'intercanvi, per a aquells comerciants que arribaven al nou continent pel port de Veracruz i volien arribar a la ciutat de Mèxic, capital d'aquesta república nord-americana. Un indret geogràficament molt gran, però amb el dia a dia i la filosofia d'un poble molt petit. Una ciutat de cases colonials amb patis interiors espectaculars, plena d'homes i dones molt quotidians i senzills.
El que es pot dir que crida més l'atenció és la seva vida popular i gremial de carrers i barris. Cada entrada de casa és un petit racó per menjar i cada local una botiga atrotinada, plena de coses que ens semblarien incomprables, però que per als mexicans és el seu comerç i el que mou la seva economia més bàsica i familiar. Una societat que ens ensenya que es pot viure sense materialismes innecessaris però en canvi plena d'icones i imatgeria, per a nosaltres ja molt llunyanes, però que a ells els omple la seva senzilla espiritualitat i els permet sobreviure dins una alegre i acceptada precarietat. La ciutat és plena de colors i de sons, igual com és el caràcter dels seus habitants: positiu, optimista, resignat. Conviuen en harmonia la tradició amb la modernitat, la precarietat amb l'ostentació, el sentiment més religiós amb les festes més paganes; el perill amb la protecció; tot plegat, un carnaval de vivències i reflexions, difícils de pair si no véns amb ganes de ser abduït sense miraments pel planeta de les contradiccions perfectes i naturals.
Aquí he entès el concepte de la vella Europa. El nostre continent perd a ritme d'alta velocitat orígens i espontaneïtat. Les regulacions, prohibicions, controls, lleis i reglaments, ens han manllevat les opcions d'optar al premi de la senzilla felicitat d'un nou dia. Vivim en una societat més segura i segurament més estable, però també més asèptica, més prefabricada, més avorrida i menys lliure. Hem canviat autenticitat per tranquil·litat, i així ens anem tornant transparents. Som un vaixell a la deriva cap a la grisor més absoluta i compartida.
Llatinoamèrica és el caos de tot, però també el reducte de la gent que balla, que riu, que menja el que pot i comparteix el que té. Estimo i admiro els pobles terriblement lliures i plens de festa innata. Odio els rics sense ofici, els estafadors de somnis, els corruptes d'esperit; aquests són igual a tot arreu i a part de mala gent, són avorrits de solemnitat. Aquesta aventura mexicana donarà per a molt!
