Els ressuscitats

La monotonia mata, atreveix-te a fer un gir de guió a la teva vida, no hi ha millor promoció d’una sèrie o d’una pel·lícula que dir que té un gir de guió, tots els gurus de l’autoajuda prediquen un gir de guió a la nostra vida si volem alçar la mirada i contemplar una aurora boreal, no hi ha religió que no prediqui un cop de timó si volem enfilar el camí de redempció, o secta que ens indiqui que el despertar es troba en un tomb de 360 graus, fins i tot els partits polítics ens diuen que si guanyen les eleccions canviaran el guió de l’antiga política, qui no es desperta de bon matí amb l’esperança d’un canvi dràstic en la seva vida, altrament es faria insuportable, el mateix Xavi, l’entrenador del Barça, acaba de fer un gir de guió, es desdiu del que havia dit en bucle, que no seguiria a la banqueta del Barça, i es fon en una abraçada regada amb llàgrimes amb el president Laporta, i què em digueu del gir de guió del president Pedro Sánchez, que ens transmet en una carta emotiva per uns, populista per altres, que li ha agafat flato i que necessita uns dies per recuperar l’alè, ell, conegut com l’home d’acer, un polític sense escrúpols, capaç de recargolar el sentit d’Estat i la decència política en oferir una amnistia a Carles Puigdemont, no en nom de la convivència sinó per entronitzar-se en el poder, ell, el far del progressisme, per unes diligències obertes en un jutjat contra la seva dona i que probablement acabaran en res, amenaçà en fer-la grossa.

Deia Borges que sortim de casa disposats a donar la volta al món i en tornar ens adonem que no hem sortit del jardí de casa, o ens pensem que hem fet un tomb a la nostra vida i que a partir d’ara tot anirà com una seda, i aviat ens trobem ensopegant en les mateixes pedres perquè no hem canviat de camí. No, Xavi no ha fet cap gir de guió, segueix sent la mateixa criatura mal criada que gesticula airadament i que ens regala en cada partit que no està expulsat una tirallonga de renecs, això sí, en català, tampoc Pedro Sánchez ens ha ofert cap gir de guió, és el mateix polític que l’any 2016 dimiteix com a secretari general del PSOE i renuncia a l’escó perquè no està d’acord que l’abstenció del seu partit serveixi en safata la presidència del govern a Mariano Rajoy, aleshores se’n va a reflexionar a Califòrnia amb la família, i passejant per la platja de Santa Mònica una veu interior li diu que ha d’enfrontar-se a la vella guàrdia del partit.

Res canvia sota el sol que surt i es pon cada dia, el Barça és La nau dels folls, el quadre del pintor neerlandès Hieronymus Bosch, un vaixell a la deriva mentre els passatgers, despreocupats del que els espera, s’entreguen la rauxa i a la follia, i Pedro Sánchez un trapezista que ens ha tingut amb l’ai al cor per si clavaria el seu triple mortal sense xarxa, ho ha tornat a fer, saluda dret al mig de la pista, es conta que quan la seva mare va anar de part ell s’esmunyí de les mans de la llavadora i caigué a terra dret, i així s’ha quedat, com una estàtua. Riuades d’autocars plens d’emotivitat arribaren a Ferraz per un acte d’adhesió al cabdill, què poca originalitat, recordeu les multituds als peus de Fidel Castro, Ceaucescu o del mateix Franco a la plaça d’Orient?, el món de la cultura ha cridat a sometent i ha arreplegat centenars de suports, el fervor popular és el manà dels autòcrates. Xavi i Sánchez, a pesar que seguiran sent mortals, amb les seves flaqueses i moments de glòria, han seguit un guió antic com el temps, en moments de dificultats desapareix, fes-te el mort i apareix uns dies després, els teus et veuran amb l’aura de misteri dels ressuscitats.

Subscriu-te per seguir llegint