Sortir plorat

Aquests dies de campanya s’ha recuperat una expressió, sortir plorat de casa, que no és nova en política i que s’utilitza per desacreditar els laments o les queixes de l’adversari. És ben curiós perquè, tirant d’hemeroteca, comproves que el periodisme hi recorre tot sovint, i de fet les editorials o articles on apareix majoritàriament representen els mateixos extrems ideològics dels polítics que l’han pronunciat durant la darrera setmana. Digui qui la digui, el primer que s’ha de dir és que, per eficaç que sigui com a frase feta i per punyent que pugui semblar, en realitat es fa incòmoda i irritant perquè és d’un ranci que espanta. Què vol dir «sortir plorat de casa»? Per descomptat que qui l’empra es creu estar posant el dit a la nafra dels dubtes i les inseguretats de l’altre (la qual cosa, per cert, és digna de l’assetjador més prototípic d’hora del pati), però també comporta el subtext que, si has de plorar a casa és perquè és a casa i només a casa on les hòsties es donen ben donades i amagades de la mirada aliena. Aquesta «casa» de la frase és on es corregeixen les disfuncions i es pateixen els drames. Només faltaria, socialitzar-los, i denotar que tens sensibilitat o que, simplement, no estàs bé. Si se’n fa una lectura atenta, és una màxima directament masclista, humiliant i descerebrada. Qui és, algú, per dir-li a un altre que «surti plorat de casa»? Comporta submissió i inhibició. La variant d’aquests dies és encara més preocupant: s’hi afegia el matís que «en política, es ve plorat de casa». També molt discutible, perquè justament un dels problemes d’aquest noble i tan devaluat exercici és que s’ha insistit a despullar-lo de tota la seva empatia. Ara tot és susceptible de missatge, però paradoxalment són pocs els polítics que aconsegueixen fer una interpel·lació clara i diàfana a aquells i aquelles que representa. I justament el fet de plorar, això que durant tants anys se’ns havia dit que féssim «a casa», és de les poques accions que poden ser reconegudes com a col·lectives i que tenen un efecte tan catàrtic. És evident que hi ha qui sap fer-ho veure, però en una immensa majoria d’ocasions són el reflex espontani i necessari d’un sentiment i, a la vegada, d’una manera de ser. Pretendre que la gent surti plorada de casa és el que ens ha tornat una societat tan frívola, tan incapaç de ficar-se en la pell de la resta de persones. Ploreu quan i on vulgueu, que les llàgrimes són vostres i de ningú més.

Subscriu-te per seguir llegint