Ens falta treballar contínuament la nostra preparació, instrucció i educació de les formes del civisme. El tema del que resta inservible després del nostre consum particular i col·lectiu és de primera categoria, una qüestió que de tan problemàtica pot fer certa basarda. Un reportatge centrat a Barcelona explicava que amb les deixalles de la Ciutat Comtal es faria una pila llarga com totes les Rambles, des de la plaça de Catalunya fins al monument a Colom, d'una alçària de set metres, repetidament cada mes.

El tema de les deixalles és preocupant. Amb termes de contenidor, això fa mala olor. Les bones solucions poden ser moletes, difícils, antiestètiques -o tot això plegat- i sempre són cares. L'èxit dependrà lògicament de la col·laboració ciutadana. És per això que els mitjans de comunicació hi tenen tota una missió. Ara mateix tots tenim el record fresc d'aquella campanya publicitària de Televisió de Catalunya que ens ensenyava a separar bé totes les coses inservibles destinades als contenidors diversos; sí, parlo d'aquelles tres noietes que durant unes quantes setmanes anaven ballant per atabalar-nos i per acabar dient que podíem preguntar, davant del merder que elles mateixes havien organitzat.

A l'home del carrer se li hauria de dir l'home del contenidor, com una paciència més de l'homo sapiens. S'ha avançat quant a especialització dels dipòsits, des que se'ls va donar veu, com "vidre sí, gràcies" "només paper", i colors diferenciats, tot fent companyia als contenidors més vells de la tribu. Si cada època incorpora algun terme per a fer-se entendre, hem vist néixer el "reciclar", com un pont de bona voluntat entre el que es fabrica i el que es llença. Reciclar ja és tot un canvi de mentalitat. Però parlem-ne, invent d'ara mateix, tampoc, perquè començant per les nostres àvies i mares sempre s'han aprofitat els sobrants del rebost i n'han creat filigranes. Seria excel·lent que en tots els ordres s'entrés en la cultura del reciclar i reutilitzar. Ja circulen participacions de casament impreses sobre paper fet sense tallar "ni un arbre" i on els nuvis anuncien que es reciclaran tal dia. Sí que ens cal recorrer un bon camí referent a comportaments cívics, i un d'ells és el tractament de l'inservible. Però cal anar més enllà. La persona del contenidor és només l'anella final de la cadena. Més que sentir-nos ordenats d'anar a llançar al forat d'aquell o altre color, ens agradaria de veure com les adminisitracions i els poders legislen i actuen amb l'objectiu de reduir o eliminar totes aquelles coses que en el mateix moment d'entrar a casa, arribant de la botiga, ja s'han de llançar directament. Per exemple, preguntem-nos quina funció té aquella capsa de cartró de la llauna de sardines, elles que ja venien tan ben conservades de tota la vida sense cartró; i perquè els iogurts els hem de comprar collats de vuit en vuit per un cartró que no hem demanat, però sí que hem de pagar; i perquè moltes coses han d'anar en capses de disseny, embolcalls exagerats i etcètera. I acabaríem pensant quina malaguanyada potència han posat els fabricants de cotxes amb altíssimes velocitats, quan a cap carretera no es permet de córrer així; són inservibles cavalls de força fabricats estèrilment en una carrera absurda cap a la inutilitat.

Complir amb el civisme pot demanar un esforç. Però la satisfacció hauria de ser veure que ja no s'admetés la fabricació i consum de tanta inutilitat que hem de llançar, sense suc ni bruc, sense més motiu que haver-nos obligat a passar per caixa.