Ja havia deixat d'anar a veure la meva filla jugant a bàsquet amb el GEiEG perquè ningú em relacionés amb l'energumen -pare d'una altra jugadora del GEiEG- que es passava els partits, ab-so-lu-ta-ment tots, insultant àrbitre i jugadores rivals amb uns crits que més semblaven animals que humans. I estem parlant de nenes de 10 anys. Com que de fills per entretenir un dissabte no me'n falten, dedicava després els matins a veure els cadets de futbol de La Salle, on n'hi jugava un altre. I estem parlant de nens de 15 anys.

Partit La Salle-Anglès, no em fa res assenyalar. Amb la pilota pràcticament a l'altra àrea, observo un davanter de l'Anglès que arrenca a córrer fins a un defensor de La Salle que està d'esquena i li etziba un cop de puny que el deixa tombat a terra, ensangonat. Quinze anys. En 25 anys jugant en categories regionals, i tenint-me-les amb els jugadors més porcs, no havia vist res igual.

Mentre els jugadors eren a la dutxa -davant la tangana que es va formar, l'àrbitre, un pobre noiet que no tenia ni idea de què havia passat, va suspendre el partit- , em vaig acostar a un grup de pares de l'Anglès, entre ells el de l'agressor. Una conversa normal fins que aquest va defensar el que havia fet el seu fill "perquè l'àrbitre no ho ha vist". Estalviaré al lector la primera paraula -tres, de fet- que li vaig dir acostant-me a un pam de la seva cara, però van seguir dues veritats: que si l'agressor hagués sigut el meu fill jo seria el primer d'esbroncar-lo i de castigar-lo sense jugar més en tota la temporada i, sobretot, que no era estrany el comportament del noi amb un pare com el que li havia tocat en sort.

I aquesta és la clau. Difícilment un jove jugador serà agressiu si a casa seva se li han inculcat els valors de l'esport. Si hi ha pares que haurien de tenir vetat l'accés als recintes esportius on juguen els seus fills, n'hi ha d'altres que simplement no estan capacitats per tenir fills. Se'ls hauria de castrar, com els gats.