El preconcurs de la immobiliària Reyal Urbis torna a posar el dit a la nafra, com la desmesura dels bancs i de les immobiliàries han causat una crisi descomunal. Aquesta megaempresa es va fer gran quan el 2006, Reyal, va comprar al Banesto la seva filial Urbis per 3.300M € i ho va fer endeutant-se amb préstecs bancaris, o sigui amb un palenquejament del 100%. Els darrers tres anys ha aconseguit refinançar el seu deute en tres ocasions i, si l'ha reduït, ha estat per què alguns bancs han acceptat en dació de pagament alguns dels seus actius.

Part del deute actual el té amb els bancs i també amb Hisenda. Per reblar el clau, l'IVA de les transaccions que realitzava no l'ingressava, per la qual cosa l'AEAT s'ha convertit en un dels majors creditors. En el cas de les dacions de pagament, com que el banc també és persona jurídica, aquest es deduïa l'IVA suportat, mentre que la immobiliària dedicava l'import a altres urgències. Per això Hisenda, des del novembre de l'any passat ha declarat totes les operacions immobiliàries com d'inversió del subjecte passiu, és a dir, el venedor no factura l'IVA i el comprador fa una autofactura amb l'IVA suportat i alhora repercutit. Hisenda ha trigat quatre anys a veure on tenia una fuita enorme d'ingressos, que alimenten la ja descomunal xifra d'impagaments de 17.000 M€ que no pot provisionar sense augmentar el dèficit.

Fa uns dies, l'inefable ministre Soria va enviar una carta a algunes empreses per conèixer per què les empreses espanyoles eren petites i poc internacionalitzades. No conec ningú que hagi rebut la carta però segurament la deuen haver rebut els 35 sospitosos habituals de l'Ibex. Algun dia potser fins i tot en coneixerem els detalls.

Ningú ha rebut el tracte que els bancs varen donar a les immobiliàries per créixer, com el cas de Reyal Urbis: el 100% dels crèdits per comprar una filial immobiliària d'un banc filial del Santander (per això aquest banc va ser el més generós i ara té un crèdit fallit de 450 M€), mentre que a la resta d'empreses la banca, en general, les qualifica d'insolvents. Hi ha hagut diners per refinançar deutes zombis d'empreses immobiliàries, per finançar el dèficit de l'administració pública, però les pimes i els particulars malviuen i fan mans i mànigues per desendeutar-se. No hi ha diners per a inversió ja que els crèdits han d'anar acompanyats de garanties que els bancs miren amb desgana. Ni volen actius immobiliaris, ni maquinària, ni es creuen el projecte de negoci i només es miren els avals quasi líquids.

Amb els bancs bloquejats, queden poques alternatives. L'any passat, havent de fer una ronda per obtenir crèdit per a una inversió energètica, vaig aconseguir l'aval de la Societat de Garantia Recíproca, Avalis, per garantir un crèdit bancari, amb la qual cosa els propers quatre anys aquesta porta està tancada fins que no es pagui el préstec. L'import màxim que concedeix Avalis és d'1,2M€. Si aquesta és l'única opció, de gran no s'hi farà ningú, amb sort es reposaran actius productius i prou.

Una possible escletxa rau en el MAB, el mercat alternatiu borsari, que fins ara no ha estat cap èxit. Ara potser se solucionarà si, com es diu que faran, deixaran als fons d'inversió i de pensions entrar en el capital. Veurem.

Les empreses no creixen no només perquè estan ofegades pel crèdit bancari, sinó perquè al seu torn no poden concedir tant crèdit als seus clients. Les empreses d'assegurança de crèdit (Credito y Caución, Cesce, Coface, Mapfre, Euler) han restringit enormement les qualificacions dels clients, limitant les pòlisses a quantitats ridícules que obliguen a assumir un gran risc de cobrament. A Portugal, el govern lusità iguala el risc que dóna la companyia d'assegurances per les vendes a l'exterior, amb la qual cosa, el risc que pot assumir una empresa amb un client és el doble de l'inicial. Per aquest servei cobra, per tant es comporta com una empresa d'assegurances convencional, fiant-se del càlcul actuarial que fa la companyia de riscos. És una solució més, que pot ajudar a créixer a l'exterior, l'objectiu de tots els governs. Fins ara, el que es coneix és que l'Estat Espanyol pretén vendre's la seva participació a Cesce i que no troba comprador. El comportament de Cesce, com les altres companyies de risc, és el de donar poc i cobrar molt, tot i que ara ha tret al mercat un producte que ajuda a obtenir crèdit bancari lligat a la classificació d'alguns clients.

No ajuden tampoc algunes de les mesures que ha pres el ministre Soria en el tema energètic. Amb la moratòria de les renovables ha donat el toc de gràcia al sector, condemnant-les a l'extermini. Enguany ha introduït a més, amb el lloable objectiu de reduir el dèficit tarifari, un nou impost sobre la generació elèctrica i el cèntim verd sobre el consum de gas, que ofegarà les indústries amb cogeneració, és a dir, sectors carni, tèxtil, paperer i alguns hotels.

Tot i que el sector de les renovables creu que la causa del dèficit rau en l'extrabenefici de les nuclears i hidràuliques, el ministre Soria s'ha cregut el lobby de les elèctriques i de la FAES i ha condemnat empreses industrials.

No sé quin és el model econòmic que pretén el govern del PP. No sembla pas que afavoreixi les empreses, la seva continuïtat i per tant el manteniment de l'activitat i ocupació. Ara per ara té com a únic objectiu el control del dèficit i la salvaguarda dels bancs. Fa gràcia que vulgui conèixer per què les empreses no creixen, n'hi hauria prou que sabés com s'ho fan per subsistir.