Ja porto una mica més de dos mesos en aquesta ciutat de Puebla, i la perspectiva dels dies comença a donar-me la possibilitat de comparar de com era jo quan vaig arribar a aquest indret llunyà i com sóc ara. No hi ha res millor que mirar enrere, per comprendre que viure és anar-se transformant dia a dia; volent o sense voler, forçat o complagut, convençut o amb tots els dubtes del món.
La petita història comença quan se'm va acabar l'estada pagada que m'oferia l'organització teatral que em va convidar a aquesta ciutat mexicana i em vaig veure obligat a buscar un lloc on viure. Passejava pels carrers del centre preguntant i mirant els balcons per veure algun rètol on digués: es lloga departament! Un matí vaig trobar un edifici que m'agradava i un balcó anunciant la disponibilitat. Vaig trucar a la propietària i vàrem quedar per veure la meva futura casa per a aquells mesos restants.
De sobte, mentre esperava, em vaig adonar que a la porta d'entrada de l'immoble hi havia instal·lada una senyora amb un aspecte molt desagradable i que semblava la responsable d'aparcar els cotxes del seu tros de carrer autoadjudicat. El meu primer instint d'europeu llepafils va ser tornar a trucar i dir que ja no m'interessava veure l'apartament. Com podia viure en un lloc on cada dia m'hauria de creuar amb una vella pidolaire indígena, mal vestida i sense dents? El pis era massa bonic per dir que no i em vaig haver d'empassar les manies de nen refinat i consentir el mal menor d'aquella porteria externa tan poc estètica.
Els dies van anar passat i ella va trencar el gel. Em va preguntar d'on era i jo li vaig fer un míting sociopolític. Sorprès, ella va seguir la conversa perfectament i des d'aquell mateix instant, cada dia, quan sortia a fer feina, em saludava amb un: "¡Buenos días, patrón catalán!". Després varen venir les meves primeres preguntes d'actor encuriosit per tot i ella em va obsequiar amb les seves sorprenents respostes de dona de camp, sàvia i misteriosa. Em despertaven cada matí els seus cants de venedora de carrer i la seva manya sonora per atreure els vehicles als aparcaments que quedaven buits. Un dia, amb llàgrimes als ulls, em va confiar el secret del fill que té a la presó. Ara, des del balcó veig com llegeix el diari i sempre quan torno de buscar el pa li porto un pastisset. Ella sempre contesta: "¡Que Dios le proteja, patrón!". I jo li contesto: "¡Y que usted lo vea, amiga!". Tots dos riem junts i jo per dintre penso en tot el que m'hauria perdut si hagués decidit escoltar l'instint tan generalitzat d'escapar del mirall de la pobresa.
La senyora del meu portal mexicà m'ha ensenyat que la pobresa s'ha d'entomar de cara, sense por ni menyspreu. Aquesta nit m'he somniat i m'he vist assegut a la mateixa entrada de casa, fent les mateixes coses que ella fa. Ara he après que ser pobre no és res indigne ni contagiós, simplement és no tenir diners.
