La responsabilitat professional de qualsevol persona ha de partir necessàriament de donar compliment als requeriments ètics i socials que s'espera i s'exigeix de qualsevol professió o ofici, per humil i senzill que sigui. Però hi ha activitats que per la seva transcendència i pel grau de dany o benefici que poden produir a les persones i a la societat, en general, requereixen un major compromís ètic i una exigència de més honestedat i objectivitat. I quan el diner o interessos aliens a la medicina intervenen i mediatitzen o condicionen les decisions i els informes mèdics per afavorir o perjudicar alguna persona, hem de parlar clarament de corrupció pura i dura, d'injustícia flagrant i d'atemptat a la veracitat.

Els que sovint intervenim en processos judicials on solen acudir metges, com a pèrits, més d'una vegada no ens acabem de creure el que veiem o escoltem dir als tribunals. Si es tracta de les seqüeles d'un accident, el pèrit metge de la mútua corresponent nega transcendència o importància a aquestes i dibuixa sovint davant el jutge un panorama que permetria al lesionat ser seleccionat per anar a unes olimpíades. Quan es tracta dels peritatges de la Seguretat Social per negar la condició d'invàlida a una persona, emparats en què suposadament estan defensant interessos públics, constatem com de forma generalitzada es neguen evidències i s'encolceixen els diagnòstics. També cal fer referència que en ocasions algun pèrit posa més tinta de la necessària per afavorir el seu client, faltant a la deontologia professional. En aquest panorama, també entra en joc el criteri judicial respecte als peritatges mèdics. És més que evident que ni els jutges ni els advocats són experts en medicina, i que per tant hauríem de poder confiar en els entesos en la matèria perquè il·lustressin sobre el tema a decidir. De totes maneres, hi ha jutjats que, de forma acrítica i seguidista, desacrediten generalment les pericials mèdiques prestades per metges privats i donen absoluta preponderància i credibilitat a informes d'organismes poc creïbles o de metges que actuen en defensa d'entitats públiques.

Que un metge actuï en interès d'un organisme públic o d'una persona privada no hauria de ser obstacle ni causa perquè el seu informe o peritatge fos objectiu i veraç. No fer-ho així és mancar a la imprescindible deontologia professional i a l'ètica. Caldria que el mateixos col·legis de metges recordessin als seus associats les normes deontològiques, i al mateix temps protegissin el crèdit i l'honor d'aquests quan son menystinguts injustament, sigui per organismes públics o per instàncies judicials. El diner no hauria de poder decidir la gravetat d'unes lesions o el grau de la incapacitat d'una malaltia.

Cal que tots plegats prenguem consciència que necessitem metges honestos, que actuïn amb objectivitat, amb veracitat i ètica, siguin privats o públics, i els hem d'animar que col·laborin a fer una societat més justa des de la seva digna professió, sense condicionar els seus informes per interessos aliens a la medicina.