28 de abril de 2013
28.04.2013

Una vida al caire de l'holocaust

28.04.2013 | 00:00
Una vida al caire de l'holocaust

El pas del temps ens ajuda a prendre consciència de la importància que algunes persones acaben tenint en la nostra vida. Cada vegada em queda més clar que per explicar qui és algú necessitem saber què ha fet, però també de qui s'ha envoltat, amb qui ha compartit els neguits i les il·lusions, perquè cap de nosaltres neix amb una personalitat ja conformada, sinó que és fruit d'una construcció on l'experiència pròpia i la influència dels altres és determinant. Ho dic perquè una part essencial del que sóc ho dec al treball i a la conversa amb els professors Antoni Maria Badia i Margarit i Joan Coromines, amb el president Pujol, amb Joan Triadú, amb poetes com Miquel Martí i PolMàrius Sampere, amb Jaime Vándor...
I és aquí on volia arribar, perquè s'acaba de publicar un llibre que calia: Una vida al caire de l'holocaust, on coneixem a fons qui és Jaime Vándor gràcies a la conversa que hi manté Jaume Castro, impulsor de la Comunitat de Sant'Egidio a Catalunya, que duu a terme una obra del tot admirable. Seguint les pàgines apassionants del llibre ens endinsem des del testimoni directe de Vándor en l'horror forassenyat de l'holocaust, però no ho fem des de la mirada de l'historiador o amb una actitud de ressentiment, sinó des d'una aproximació d'una víctima dels fets que sap que l'odi alimenta la violència i duu a la destrucció.
Jaime Vándor és per a molts dels qui ens en sentim amics sobretot un home savi i un poeta reflexiu compromès amb la dignitat humana. Nascut a Viena l'any 1933 de mare austríaca i pare hongarès, a Budapest va viure durant la II Guerra Mundial l'assetjament de la seva comunitat i en va sobreviure en circumstàncies precàries. Instal·lat a Barcelona des de 1947, va ser professor de llengua i literatura hebrees a la Universitat de Barcelona i un membre molt actiu de la nostra vida cultural. Va escriure la seva tesi doctoral sobre Los ricos de espíritu. Estudios en torno a un personaje literario, a partir del príncep Mixkin, el protagonista de L'idiota de Dostoièvski.
Arreu on ha intervingut, Jaime Vándor ho ha fet amb bonhomia, senzillesa, magnanimitat, humilitat i ètica. Ha escrit: "siempre he querido,/ todo yo,/ ser un pensamiento positivo". Com que va patir una crueltat desenfrenada, resulta encara més impressionant la seva incansable reivindicació de la solidaritat i de la compassió. La meva vinculació amb Vándor es produeix fonamentalment per la seva condició de poeta, que he seguit de prop amb admiració des dels seus primers llibres, Algo largamente inesperado i Los flancos desprotegidos.
Vándor ens aporta dins la seva poesia la veu honesta de qui fuig de la intransigència i la intolerància, i explora el territori de l'existència per bastir un espai intel·ligent i cordial. Vándor, veritable mestre en ciutadania, afirma amb coratge les potencialitats de l'ànima humana.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook