Dotze milions de braços ociosos com els que a dia d'avui busquen feina a Espanya haurien d'exigir, sens dubte, una fórmula més o menys màgica que acabi amb la desocupació o almenys la mitigui; però ningú sembla trobar-la. Ni la política de despesa a raig aplicada en el seu moment per Zapatero, ni el sever -i dolorós- pla d'estalvi executat per Rajoy han aconseguit suturar fins ara l'hemorràgia de l'atur.

Tampoc els economistes de prestigi aconsegueixen posar-se d'acord sobre aquest punt. John K. Galbraith, esquerrà dins d'un ordre, va ironitzar en el seu moment sobre les teories a favor del lliure mercat defensades per Milton Friedman. "El problema de les polítiques econòmiques de Friedman", va dir Galbraith en frase famosa, "és que ja han estat provades en la pràctica".

Lamentablement, també les solucions per les quals advocava Galbraith -en la línia de Keynes- han demostrat la seva ineficàcia: almenys dins de l'ampli camp d'experimentació econòmica en el qual s'ha convertit Espanya.

Assessorat pel Nobel Paul Krugman, al qual va rebre amb honors gairebé papals, l'anterior president Zapatero va posar en marxa diversos plans "E" per a la reparació de voreres, l'obertura de carrils-bici i el trasllat d'estàtues a cent metres del seu emplaçament original. A un cost de diversos milers de milions d'euros, la idea estava inspirada en les teories de l'economista nord-americà John Keynes, partidari d'ocupar durant les èpoques de crisis els desocupats en la tasca aparentment inútil d'obrir i tancar rases. Encara que el cost d'aquesta absurditat haguessin d'assumir-lo els contribuents, Keynes defensava la necessitat de mantenir ocupada la població en aquest treball virtual com a millor i més avantatjosa alternativa al pagament dels subsidis de desocupació.

Infeliçment, les teories keynesianes aplicades amb èxit durant la Gran Depressió dels anys trenta als Estats Units no van tenir cap efecte a Espanya. Malgrat la riuada de milions que seguirem pagant els anys vinents, l'atur no va baixar aquí o ni tan sols a Portugal, el país del qual -a Galícia, per exemple- procedia la major part dels treballadors als quals el Pla E va proporcionar una ocupació tan virtual com efímera.

Escaldat per aquest fiasco o potser per les pressions de l'estricta governanta Angela Merkel, Zapatero va decidir d'un dia per altre que el millor ja no era gastar, sinó escatimar fins a l'últim cèntim en els sous dels treballadors públics i les pensions dels jubilats.

Aquesta última recepta és la que ara assumeix, potser amb més convenciment, el seu successor en el càrrec, Mariano Rajoy. Encara que no exactament en la línia liberal de Friedman, la seva és una política de tisorades que a poc a poc està desposseint de drets laborals, de sou i per tant de capacitat de consum els espanyols sotmesos a aquesta purga.

Si a això hi afegim les pujades d'impostos que han reduït encara més la circulació dels diners -que es van fer rodons perquè el món giri-, a ningú hauria d'estranyar que el nombre d'aturats segueixi creixent al mateix ritme que amb l'anterior fórmula de Zapatero.

Fàcilment es dedueix de tot això que no existeix, per a l'assumpte d'ara un bàlsam miraculós capaç de conjurar els brutals danys d'una crisi que sembla resistir a qualsevol ideologia. Qualsevol que sigui qui trobi la solució, s'haurà guanyat de veritat el Nobel de les finances.