La manera com es debat l'objectiu de dèficit autonòmic convidaria a pensar que es tracta d'un donatiu del Govern central a les autonomies. Convé recordar que no és així. Del que es parla és d'autoritzar més o menys endeutament nou. Autonomies com la catalana no tenen cap altre lloc on anar-se a endeutar que el mateix Govern central; per tant, aquest té la paella pel mànec, i el seu dictat no es pot ignorar, sota pena d'un impagament general de nòmines i factures. L'Estat només finançarà el dèficit que hagi autoritzat, però aquest finançament és un préstec que se suma a tot el deute acumulat, i que hipoteca els comptes dels anys a venir. El govern de la Generalitat defensa que no pot fer-ho de cap altra manera si vol evitar retallades socials insuportables. És interessant constatar que els actuals governants assumeixen la tesi que "fer els deures" de la "consolidació fiscal" no és el principal paràmetre a tenir en compte; no fa tant, l'equació es plantejava en termes més disciplinaris. Ara sembla haver-hi consens en la necessitat de compensar la caiguda dels ingressos amb un endeutament més gran del que voldrien Rajoy i Montoro. També podria haver-hi consens en la idea que la millor sortida és un increment dels ingressos a través d'una igualació de les balances fiscals, però cada cop que aquestes són quantificades es discuteix sobre el mètode i el resultat sense presentar cap càlcul alternatiu. Mentre aquest problema de fons no es resol, una Generalitat pendent de les dècimes del dèficit s'instal·la en una dinàmica que la podria portar a un any sense pressupostos: en tornar de vacances es començarien a elaborar els de l'any que ve. El 2013 hauria estat llavors un exercici de retallades efectives però ni anunciades ni discutides al Parlament, un fet que no sembla gaire adient als usos de la democràcia representativa.
