Un mestre d'articulistes, i catedràtic d'estètica, Josep M. Valverde, recomanava de mesurar el signe interrogant a només una vegada al mes, el trobava com una fuetada periodística, que no se'n podia abusar. Ben diferent, Lluís Llach canta que "et deixo un ram de preguntes perquè t'emplenin els dits de llum"; ja no és aquella única pregunta amb to inquisidor sinó tot un recull destinat en aquest cas a un bon gerro acollidor.
El preàmbul ens pot introduir a una interpel·lació ben gironina. Aquest any ja s'ha gosat xifrar en 200.000 els visitants de Temps de Flors. Doncs bé, en nom d'aquesta dada molt respectable és quan cal obrir tots els debats, revisions i correccions que facin falta sobre el futur immediat d'un insubstituïble protagonisme de la flor natural a les convocatòries.
És que alguna veu crítica ja ha opinat aquests dies que es pot certificar una mort d'èxit de Girona, Temps de Flors, que vindria a ser un empatx de satisfacció, un enlluernament de vanitat després de mirar-se el melic, o una indigestió amb conseqüències. En aquesta passada 58ª edició de Temps de Flors, molts ens hem preguntat com s'ha permès una excessiva abundància de plàstics i derivats que amb la seva frígida existència semblen mofar-se de l'efímer de la flor natural; costa de veure quina aportació estètica fan i quina atracció de visitants suposen aquell conjunt d'espardenyes penjades a un carrer estret, i uns papers de diari que priven la contemplació d'un casal gòtic, i aquell magatzem de gots de vidre (o de plàstic) que pretenia ornamentar un pati excepcional. Massa espais han donat gat per llebre. Fet i fet, el millor casament de la flor natural és amb la pedra. Així va néixer. Hi ha una vessant artística, creativa, que cada any es mostra i deu tenir un reconeixement en els àmbits refinats, potser, però no es pot foragitar el senyoriu que pertany de ple dret a la flor natural.
Donem-nos, tots plegats, un vot de confiança per refer els propòsits, per sospesar -fins i tot- la conveniència de poder controlar una certa permissivitat de combinar allò que és natural amb allò que és manufacturat, és a dir pactant, amb actitud vigilant, seguint aquella vella pauta de "qui paga, mana". Benvinguts siguin tots els números que indiquen increments a l'hosteleria, al sector de viatges, augments d'espectadors als actes culturals; es parla d'un estudi que es farà s0bre Temps de Flors per valorar-ne l'"impacte"; bé, doncs, però que no es passi per alt d'observar atentament el nucli original que fa de motor de tot plegat, les flors naturals. Temps de Flors ha treballat i crescut amb l'esforç d'incomptables persones, una llarga memòria de fundadors convençuts, organitzacions eficaces, dissenyadors entusiasmats, col·laboradors, professionals i voluntaris i pressupostos cada dia més forts, tot un conjunt -un vertader ram- que l'Ajuntament de Girona des que en va agafar la batuta sap integrar, sumar i multiplicar dintre el territori Temps de Flors. Ja són centenars els espais florals, exposicions, patis i jardins treballats. I consti que sempre tindrem un pati per preguntar-nos perquè no s'obre i s'ornamenta, i tenim un any per mantenir-nos a l'aguait, per buscar la clau que es fa esperar.
M'he atrevit a titular l'article d'avui amb un escandalós interrogant; m'he gastat la quota, segons Valverde. Només voldria ser un desvetllador més d'un inici de càntic a la reflexió comunitària. M'apunto, millor, a deixar un ram de preguntes. Temps de Flors no ha de permetre que li modifiquin el nom degradant-lo a Temps de Plàstics.
