El passat dimecres, dia 29, es va celebrar el Dia de la Gent Gran. Entre les moltes activitats que ompliren aquella celebració es presentà un film documental, obra del ben conegut farmacèutic i cineasta Joaquim Puigvert. En la pantalla del Teatre Municipal es pogueren reviure unes escenes de la vida de la nostra ciutat en els anys cinquanta del segle passat. Unes vivències de les quals la majoria dels espectadors podien recordar haver estat testimonis i en algun aspecte també protagonistes.
Aquell cop d'ull a la nostra Girona de mig segle enrere s'inicia en la Devesa. El vial que discorria entre el curs del Güell i els jardins del parc urbà. És un dia de mercat. Hi circulen tartanes que han arribat per les carreteres que vénen del Baix Empordà i de Banyoles o de la vall del Llémena. També hi passa algun petit camió dels pocs que circulaven en aquell temps. Pel terraplè que separava la ciutat de la Devesa passa un tren amb una fumaguera que el fa parèixer com un monstre amb una descomunal cabellera.
A la plaça de l'Hospital, el mercat de la polleria hi dóna una inusitada vitalitat, ben diferent al recolliment i tranquil·litat que normalment caracteritzava aquella plaça. Tot l'espai disponible es veu ple de gàbies i cistells, amb una gran animació de venedors i compradors. Les finestres del monumental edifici que encara era Hospici, i ara és Casa de Cultura, estan protegides per unes reixes que serien retirades quan es transformà radicalment aquell edifici.
En el que és ara vial oest de la plaça de Catalunya i continuant per l'actual avinguda del General Mendoza, s'ofereixen als possibles compradors tota mena d'objectes. Cassoles i plats de terrissa, eines del camp, cossis i galledes i tot el que pot cridar l'atenció de compradors i de badocs. En aquell bigarrat ambient no hi pot faltar l'imprescindible xarlatà, amb una impressionant serp enrotllada al cos, mentre amb una verborrea inesgotable convenç els oients de les qualitats de l'ungüent que cura totes les maleses.
En un extrem de la Devesa, a redós de les restes de l'antic baluard de Bournonville, se situa el mercat de bestiar de peu rodó. Pagesos i ramaders, alguns vestint la tradicional brusa negra fins a genoll, esgrimint el bastó, i cofats amb la imprescindible gorra. Ja no hi apareix la tradicional barretina, i s'hi pot veure alguna boina.
A l'encreuament del carrer Nou-Pont de Pedra amb el carrer de Santa Clara, un municipal, amb abric i salacot, dirigeix el trànsit, un trànsit que ja es començava a considerar conflictiu i que ara només qualificaríem de moderat.
La Gran Via de Jaume I es va convertint en el vial més concorregut per carruatges de tota mena. L'edifici de Correus és, com sempre des de la seva existència, un centre de referència, amb la seva cúpula daurada. El cinema Ultònia ja funcionava, des de feia uns deu anys; però la part d'aquell edifici destinada a hotel encara es trobava en expectativa.
Les voltes són un element urbanístic essencial en la vida gironina, especialment les de la plaça de Sant Agustí, i més encara les de la Rambla i la plaça del Vi, on els taxis de color negre i aspecte solemne esperen els seus usuaris. Un esmolet és un dels darrers oficis que tenien el seu taller en ple carrer. Eren com nòmades que es traslladaven d'un extrem a l'altre de la ciutat, oferint els seus serveis als possibles clients.
El porter major de l'Ajuntament, pulcrament uniformat, es dirigeix diligentment a la Casa Gran, després d'haver complert alguna missió a l'exterior.
A la Rambla els ciutadans passegen i fan vida de relació, un costum que en gran part s'ha perdut.
Girona no seria el que és sense el seu riu. L'Onyar divideix la ciutat en dues parts. La ciutat vella i la ciutat nova. La roba estesa era ben característica de les galeries que donen al riu. Roba agitada pel vent, un vent que és mesurat per l'anemòmetre situat en la torre del vell Institut del carrer de la Força.
Pels entorns de la Catedral alguns pobres es dirigeixen a La Sopa, per fer l'àpat del dinar. Es desplacen pausadament, i alguns fan un breu descans asseguts en un dels bancs de la porta del Apòstols de la Catedral. Per les escales de Sant Martí, el carrer de l'Escola Pia, i els accessos a la seu, sempre hi transitava algun clergue ensotanat. Un vell canonge, embolcallat amb el clàssic manteu, puja lentament l'escalinata de la Catedral.
El desamortitzat convent de Sant Domènec ja no és caserna; però encara no té el nou destí que uns anys més tard se li donarà. El seu magnífic claustre gòtic, encara no és visitable pel públic; però la càmera hi ha pogut accedir.
La torre Gironella i el portal de Sant Cristòfol es presenten encara en el seu estat natural en què els deixà el setge de 1809 i la voladura practicada pels napoleònics abans d'abandonar la ciutat, el mes de març del 1814. De dia en dia, aquelles glorioses ruïnes s'anaven degradant, fins que es va fer una profunda restauració.
El portal de Sant Pere era encara el pas obligat per accedir a la part baixa de la vall de Sant Daniel, poc temps després desapareixeria per possibilitar el pas dels camions que contribuirien a què la vall anés perdent el seu primitiu caràcter. En aquells anys cinquanta Sant Daniel era municipi i tenia escoles. Un terme municipal extensíssim que envoltava el de Girona, per ponent, pel nord i pel sud. El campanar de Sant Pere presenta encara la seva forma de torre, amb els corresponents merlets que no són propis del caràcter monàstic dels seus orígens. Posteriorment una acurada restauració que afectà el temple i el campanar li retornaria el seu estat natural.
La Catedral i l'antiga col·legiata de Sant Feliu apareixen reiteradament en la filmació. No podia ser altrament ja que les siluetes dels dos temples i els seus respectius campanars són part essencial de la ciutat. La façana principal de la seu es presenta encara inacabada, tal com quedà en interrompre's les obres, a les darreries del segle XVIII. La convulsa història del segle XIX i primera meitat del vint no permeté deixar enllestida aquella façana fins els primers anys seixanta del segle passat. El claustre de la seu amb els seus i capitells tan artísticament i pedagògicament esculpits mostren tota la seva bellesa i perfecció. La torre de Carlemany que ja no té forma de torre sinó de contrafort, és testimoni de la transformació de la catedral romànica en la gòtica que ara admirem. Vora la Catedral el noble edifici que fou Pia Almoina i posteriorment col·legi de religioses escolàpies era encara una mostra de l'activitat docent que es desenrotllava en el barri de la Catedral.
I aquest passeig per la Girona dels anys cinquanta del segle XX s'acaba, tal com havia començat, a la Devesa. El parc urbà presenta el seu aspecte de tardor amb les fulles que van caient dels arbres i les que ja entapissen el sòl.
Magnífica aportació de Joaquim Puigvert a la celebració del Dia de la Gent Gran, que any rere any organitza l'Ajuntament de Girona.
