L 'impacte d'aquesta crisi es mesurarà pels canvis que generarà en el comportament dels ciutadans a llarg termini. Un d'ells afectarà una de les seves conviccions més íntimes, incòlume durant 50 anys: l'anomenada "cultura de la propietat". Fins al començament de la crisi, més del 85% dels espanyols vivia en un pis de propietat (pagat o hipotecat), mentre el lloguer queia a mínims, per considerar-se que recorrien a ell aquells "desgraciats" que no s'ho podien permetre. A més, el pis era una "inversió"; a llarg termini, els ?preus pugen i llogar era "tirar els diners" (que lluny queda 2007, no?). Passats sis anys, hi ha qui creu que el preu dels immobles no caurà més. I, per descomptat, les nostres autoritats, en contra de Brussel·les, fan el possible per reviure el model del totxo: recuperació (avortada) de la deducció per habitatge; IVA del 10% a pisos; creació del "banc dolent" (que manté preus per damunt del que pot assumir la demanda, per no danyar balanços bancaris)... però topen amb un obstacle anomenat realitat. Primer, els càlculs més conservadors estimen el nombre d'habitatges buits en un milió (en tres, els més pessimistes), quan la demanda anual està en al voltant de 160.000; segon, Basilea III obliga els bancs a centrar-se en la seva recapitalització, amb altes restriccions per concedir crèdit, per la qual cosa el diner no circularà durant anys; tercer, cada vegada es formen ?menys famílies perquè entra al mercat una generació (nascuda entre 1976 i 1995) numèricament escassa, amb elevat atur o treball precari; a més, creixen les defuncions amb patrimonis de més d'un pis (per la qual cosa molts de la citada cohort es trobaran, de cop, amb habitatges heretats). Amb aquest quadre, qui creu que el totxo ressuscitarà i es convertirà, de nou, en una "inversió"?
