En el pitjor malson dels industrials catalans, els antisistema es van apoderar dijous del Liceu barceloní. Des de les butaques i llotges que havien usurpat, els intrusos van procedir a increpar Felip de Borbó i Letizia Ortiz. Els Prínceps d'Astúries eren els convidats d'honor i van acabar convertits en els autèntics protagonistes de la funció, amb Donizetti de teloner. El recinte és el missatge, i la liberalització del Gran Teatre renascut de les flames no incloïa l'admissió de rastes. Majúscul desconcert en una sala de concerts, més econòmics que musicals pels negocis allà tancats.

No és tan greu que un col·lectiu determinat consideri que té motius per escridassar els seus reis futurs, com que s'ignori el motiu exacte que propicia l'esbroncada. Cal vigilar la temptació de titllar la bronca d'extemporània, perquè suposa admetre que està justificada en àmbits més plebeus. Malgrat això, la paraula Liceu és capital en les mostres de desaprovació cap al Príncep d'Astúries i Príncep de Girona. Un acte destinat en exclusiva a la revista ¡Hola! salta a les pàgines de successos. L'exabrupte de l'alta societat catalana ha col·lapsat l'opinió pública -avui xarxes socials- perquè resulta tan inexplicable que es fa creditor de totes les disculpes. Dos mil melòmans no poden estar equivocats.

Habitualment, les audiències operístiques pategen les representacions avantguardistes. En enfrontar-se al nucli de la tradició monàrquica que anima el selecte espectacle musical, delaten un descontentament radical, l'expressió del qual està més clara que les seves causes. Si la indignació ha arribat al Liceu, gairebé tot està perdut. L'espectador situat a l'exterior de Gran Teatre contempla l'esbroncada als Prínceps d'Astúries com si fos un conflicte intestí entre l'alta burgesia i el seu màxim paladí. El sorollós imprevist demostra la transversalitat de la desafecció creixent cap a la Corona, les funcions simbòliques de la qual li prohibeixen els exigus índexs que recullen avui el Parlament i els partits polítics.

El sobrevalorat escrache no és el problema més gran a què s'enfronta la classe política, de la qual forma part l'hereu segons acaba de decidir l'elit catalana. Les esbroncades als prínceps d'Astúries en un dels recintes més elitistes d'Espanya confirmen que el problema de la Casa del Rei no se cenyeix a Urdangarin i Botswana. S'ha concedit un poder excessiu a infantes i elefants, en associar-los en exclusiva l'erosió de la imatge règia. Es va creure conjurar el mal per l'expeditiu procediment d'etiquetar-lo. L'obstinació de La Zarzuela -de la qual forma part el Príncep- a defugir mesures quirúrgiques a l'escàndol empitjora la situació. Felip de Borbó pot estar disgustat per la continuïtat de personatges impropis com l'imputat García Revenga a l'staff palatí, o pel manteniment dels drets successoris de Cristina de Borbó, però l'emmurriament principesc no és suficient per guanyar la simpatia que la seva germana es va cobrar en milions d'euros. Pel cap alt, ressalta la debilitat d'un hereu incapaç d'imposar els seus criteris.

Felip de Borbó està acostumat a les esbroncades en fòrums universitaris o nacionalistes, però una òpera resulta més inaudita per al sorollós cerimonial vituperador que en un temple religiós. Els equilibristes ressaltaran que les mostres d'hostilitat al Liceu es compensaran amb els crits de joia a la parella al Teatro Real de Madrid, on només es protesten els excessos de Gérard Mortier. No obstant això, la disparitat agreuja la situació del príncep que aspira a arbitrar passions trobades, per no parlar de l'abisme entre les dues ciutats. L'esbombada Llei de Transparència, que es veu que no afectarà la ministra Ana Mato, tampoc millorarà per si sola els mals d'imatge que afecten avui a la Família Reial.

Al Liceu, la disfunció es va imposar a la funció. La singularitat de la protesta enfosquirà la dada crucial que Letizia vestia un vestit massa estiuenc per als rigors primaverals en curs. La princesa no encertava amb l'aspecte propici per a l'ocasió, en aquell tràngol va haver de sospirar pels temps que apareixia a la part del telediari on s'informa de les esbroncades als altres. Regnar es posa cada dia més difícil. Durs temps, en els quals un príncep es veu assetjat en l'acompliment de la seva tasca com si fos un treballador castigat per la legislació laboral de Rajoy.